Un espai intermitent de reflexions irreflexives i curiositats diverses,
sense cap més intenció que matar l'estona... si es deixa

30 de novembre de 2009

Qui o què és un pirata?

I ara la cosa no va de totxos i terrenys, sinó que tornem als origens salats i amb abordaments.
El cas és que amb tant de xou mediàtic i tanta patinada, ja fa un temps que li pegue voltes a les preguntes del títol. Fa unes setmanes que havia vist aquest vídeo, però amb la situació de tensió d'algunes famílies d'arrantzales i altres pescadors d'arreu, no em feia el pes fer-lo correr encara. Un cop "solucionat" aquest problema, i vist que continuen produint-se'n, crec que és hora de pujar el volum al debat...
No tinc fonts per a confirmar el vídeo, més enllà de la productora que l'ha distribuit. Però alguns dels punts que toca són molt interessants. Si treiem la palla de si són defensors del seu territori o malfactors, de si és sols a Somàlia o a d'altres parts de la banya, el problema real rau en l'esquilmació dels bancs pesquers, sobretot, a l'Àfrica; com en la resta de recursos, or, coltan, fosfats... i a partir d'ahí ja ve la moto que intenten vendre'ns i com la disimulen.

Tardor al Morou


Vessaments soterrats sota la sorra.


Fa uns dies, en una visita la CREAL comentavem el seguiment dels efectes sobre la salut de les persones que, sense proteccions de seguretat ni seguretat en la protecció de tota mena d'administracions, es van dedicar a combatre -per anomenar a la impotència d'alguna manera- els primers i més evidents efectes de la marea negra causada pel vessament d'hidrocarburs del Prestige i provocada per la incompetència i l'avarícia.
Més de set anys després, l'onatge a fet la seva i els efectes més cridaners han quedat dissimulats sota la sorra. Proveu a fer una recerca general i us trobareu que la gran majoria de portals posats en marxa per fer-ne el seguiment han quedat congelats i les úniques fonts de treball actives són els subterranis treballs d'investigació que tracten d'avaluar els efectes sobre els éssers vius o sobre l'economia. Fins i tot la UE se'n desenten en el seguiment, i va tancant -o no actualitzant- els portals de seguiment de la catàstrofe.
Ací trobareu un mapa amb els principals vessaments des dels anys 60 del segle passat... fins avui en dia.
Poc després de l'enfonsament em qüestionava que passaria amb la bomba de rellotgeria que representaba el vaixell i les conseqüències, pel que fa a transit marítim de mercaderies perilloses i vessaments. Us enganxe les reflexions que, sota el títol Que ha enfonsat el Prestige, vaig fer llavors i valoreu vosaltres mateixa.
Més de 1500 km linials de costa afectat, de moment. Des del nord de la façana atlàntica penínsular, pel cantàbric fins les costes del sud de Bretanya, estan rebent diversos formats taques, plaques, llàmines, galetes.... Després d’una primera fase -reactiva i espectativa de la màgnitud- massa llarga i farcida de contingències i agravants. I amb la dificultat afegida de plantejar escenaris de futur amb una incògnita tan gran com les 50.000 tones que encara resten emmagatzemades a 3.800 metres de fondària sobre la plana abissal .
Tot i que és d’hora per valorar, podem començar a fer camí fixant-nos en el recurrent -per desgràcia o altres factors- món dels antecedents de catàstrofes associades a petroliers. Cinc en trenta anys sols a Galícia i el 1999, l’Erika a Bretanya, comparable pel contingut -tipus de fuel- però no en la magnitud -ni espacial ni temporal.
En sis o set mesos les costes estaran netes de fuel, ara bé hauran de passar un mínim de quatre o cinc anys perque comencen a recuperar-se els ecosistemes. Un cop netejades les roques i altres substrats, les larves i les algues macrófites –o com a mínim les més oportunistes i tol·lerants amb els residus dels hidrocarburs- aportades per les corrents han de recuperar l’espai, l’estructura i creant noves comunitats. Però faran falta prou més anys, vint o trenta, per a que desapareguen les restes dels efectes.
Es tracta d’una amenaça persistent per la baixa velocitat de degradació del vessament. Segons les anàlisi dels centres del CEDRE i CSIC, el Prestige transportaba als seus tancs un fuel intermig amb barrejes complexes d’hidrocarburs aromàtics lleugers com el naftalé i derivats, tot i que dominen altres d’elevat pes. En menor mesura també contenen metalls pesats i hidrocarburs aromàtics policíclics (PAHs) com benzopirens o benzofluorantens, que accentuen la potencialitat tòxica i mutagènica. Si bé la toxicitat dels derivats pesants del cru és menor que la dels lleugers, el seu efecte físic s’amplifica per la menor volatibilitat i solubilitat en l’aigua que dificulten la dispersió de les taques i per la major persistència de les fraccions asfàltiques que en absorvir pedres i altres detrits acaba depositant-se als fons infralitorals i sobretot a les zones mesolitorals més batudes. Açò pot ser especialment problemàtic en zones intermareals i platges de sorra ja que aquelles que no són netejades ràpidament poden ser recobertes pel sediment altra vegada, solidificant ràpidament i retardant la degradació en un ambient anaeròbic. I, a banda de les que hem vist netejar un vegada i altra per televisió, hi ha molts kilòmetres de litoral ennegrit.
A uns anys vista, apareixeran compostos d’oxidació més tòxics i que, a l’igual que els PAHs, presenten estabilitat i liposolubilitat, pelque poden veure’s implicats en processos de bioacomulació als teixits grassos dels organismes al llarg de la xarxa tròfica. Hem de tindre en compte que no ha arribat una gran marea negra sinó polsades successives d’un fluxe continuat; ja que tot i la baixa solubilitat en aigua, el que si es produeix és una emulsió que amplifica el volum (el tristament conegut chapapote). Allò important és treure’l de la mar; però si difícil és fer-ho de la superfície més difícil és fer-ho del fons o dels tancs del vaixell.
També s’ha comentat que probablement el fuel es solidificarà als tancs i al fons per la baixa temperatura de les aigües de la zona (2 o 3º C). Però ara per ara el fuel encara no ha deixat de refredar-se es troba a quasibé 10ºC i el fons llimòs del voltant dels dos fragments enfonsats està net segons les observacions del Nautile. I les proves dutes a terme al centre de Brest de l’IFREMER donen una densitat del fuel, a 3°C i 350 bars, de 1.012 front a 1.045 per a l’aigua de mar a eixa profundidat. Així doncs si és més viscós i flueix poc li costarà anar ascendint, però ho acabarà fent en ser menys dens que la massa d’aigua que l’envolta. Potser les elevades pressions a que es troba el vaixell, al voltant de les 360 atmòsferes, ajudaran a que continue mobilitzat tot i l’elevada viscositat, el que sembla clar és l’efecte de la presió sobre les planxes d’acer... tot i la diligència del Nautile en segellar esquerdes i fuites. Poc a poc anirem assistint a l’aparició de noves i a l’oxidació i trencament de tancs i mampares. És una bomba de rellotgeria.
I ho és no sols per la persistència, sinó perquè no està localitzat i si molt extés. En la zona de l’enfonsament hi ha una corrent profunda dominant en sentit nord. Però al llarg de la columna d’aigua i un cop en superfície, caldrà contar també amb la influència d’altres corrents, vents i marees. Si a açò li afegim la disgregació que va patint el fuel, es fa molt difícil la predicció de l’avanç i l’aparició de taques.
Però el pitjor i més amagat és sota l’aigua prop de la costa. Les xarxes dels vaixells arrossegadors que han intentat tornar a faenar ens han presentat els que poden ser els efectes sobre la plataforma continental i el Banc de Galícia, tornant a port amb les arts cobertes de negre. Efectes sobre l’oxigenació, radiació lumínica, toxicitat i asfíxia física, efectes físics sobre el substrat. Fugida de pesqueries i cefalòpods de les zones més afectades; afecció de peixos de roca i fons; mort de marisqueries. Les condicions meterològiques poden provocar que una futura onada arribe a desbordar les defenses instalades pels pescadors a les boques d’una de les zones més productives: les ries, on la circulació estuarina de les masses d’aigua genera una elevada producció primària (fitoplantònica i macroalgal) que substenta l’abundància de vida aquàtica lliure, o cultivada a les nombroses instalacions i batees que s’hi protegeixen. En aquestes zones la capa superficial de fuel disminueix la quantitat d’irradiació reduint-se l’aport d’oxigen -tant d’intercanvi amb l’atmòsfera com produit per fotosíntesi- al medi i provocant massives mortandats de plancton. En aquelles instalacions on la producció no es veu compromesa per la mort directa dels individus, ho pot estar pel recobriment i la inutilització temporal de les instalacions en si. O bé per que l’estat del medi dificulte o no faça rentable la producció. La qualitat dels productes és en aquest darrer cas la més perjudicada, ja que tant les fraccions més volàtils del vessament com alguns derivats de les fraccions pesants que es van alliberant de manera natural de la degradació, mantenen el seu caràcter tòxic i persistent alhora que són liposolubles; pelque poden acomular-se al llarg de la xarxa tròfica i el fer-lo inservible per a consum. Altres efectes a llarg termini poden vindre donats pels canvis ocasionats en els comportaments d’algunes espècies i en la distribució d’algunes poblacions. Tot i la recuperació dels ecosistemes –pensem que alguns no s’havien recuperat dels efectes del Mar Egeu-, hi haurà canvis en la diversitat i estructura, no tornaran a ser els mateixos.
Centrant-nos a Galícia, els efectes sobre la qualitat ambiental del medi amenacen lògicament la productivitat d’aquestos i el daltabaix socio-econòmic pot ser terrible a la mar; a banda de l’afecció a altres sectors econòmics com el turisme, tant per l’efecte paissatgístic com per la baixada en un dels principals atractors.... el peix i les mariscades. Gairebé el 13% de l’ocupació de Galícia -120.000 persones- viu directa o indirectament de l’extracció de recursos biològics (41.600 de la pesca extractiva, 9.200 del marisqueig i 13.400 de l’aqüicultura). Dels 8.800 vaixells de la flota galega, quasibé 8.000 són artesanals o dedicats a la pesca costanera. Hi ha un total de 4.696 instalacions per aqüicultura; 3.537 són batees, la majoria dedicades a la producció de musclos, i també d’ostres i pectínids; 1.143 parcs de conreu de moluscs i 16 granges marines de peixos, fonamentalment rodaballo i salmó. No hi ha que patir massa pels pescadors, ja que les espècies nectòniques no es veuran tant afectades com la resta; per la seva capacitat de moviment fugiran de les zones afectades i els pescadors hi hauran d’anar al darrere. Amb una producció annual de 253.000 tones, els sectors més afectats seran els dedicats a l’aqüicultura i els mariscadors, en tractar-se sobretot d’espècies -bivalbs i crustacis- sèssils o amb baixa capacitat de fugida. Encara avui queden per cobrar ajudes a aquestos sectors pel vessament del Mar Egeu al 1992.
No tinguen massa pressa en treure embarcacions a pescar. La Xunta està molt interessada en que les confraries tornen a sortir a la feina, per tal de recuperar la imatge de normalitat, però açò pot ser el cop de gràcia al sector. Si comencen a apareixer mostres en mal estat, els consumidors es tancaran totalment; la desconfiança actual es convertirà en rebuig obert. Després de l’Erika varen tardar quasibé sis mesos en començar a faenar i algunes zones patiren clausures temporals o limitacions a determinats productes. Millor que adrecen tots els seus esforços a localitzar i protegir zones no afectades per tal que actuen com reserves per facilitar la recolonització i la repoblació.
Però sobretot, allò que cal és apendre dels errors i intentar treure algunes lliçons a Galícia i d’altres llocs. Pensem que aci mateix el trànsit de petroliers i altres vaixells amb productes químics és prou elevat. Ens trobem, la conca occidental mediterrània, en un espai més tancat que podria magnificar els efectes. No som sols zona de trànsit, sinó ports de destinació molt intensa. Com anem de normatives?, i de plans de prevenció?.

29 de novembre de 2009

William Baldé. Rayon De Soleil

Feia un temps que li anava al darrere, però per una o altra no havia trobat. Doncs ací teniu el single de debut de William Baldé. És d'aquestes que la sents i se t'enganxa a l'orella. Senzilla i fresca... divertida ;)


1 de novembre de 2009

24 d’octubre de 2009

28 de setembre de 2009

Every great truth begins as a blasphemy.


Cita de George Bernard Shaw, perquè respectar algú no implica no ser-ne crític, el dia 30 de setembre, Dia Mundial de la Blasfèmia...
Tot recordant Gal·lileu i Gaietà Ripoll i Pla -últim condemnat per la Inquisició- o els impulsors de malaties de transmissió i represió sexual o... les caricatures mahometàniques o els autobusos que no circulen en Shabbat ... per no parlar d'altres escura-butxaques, censors polonils o escriptors de lleis i altres regulacions divines.
Per dir-los ben alt que no són ningú per dir-me com he de pensar i viure.

25 d’agost de 2009

Sangrantanes al món

Comença un recull gràfic de col·legues d'arreu, a veure on arriba.



Llibertat, tolerància.... i censura

Els universalistes actuen de nou, mentres continuen omplint-se la boca de censures, persecucions i exclusions, de llibertat i tolerància; continuen actuant contra qualsevol mena d'expresió de pensament propi i diferenciat o, cada vegada més, simplement de pensament .
Aquesta vegada li ha tocat al cantant Cesc Freixas
El camí cap a la crema de llibres continua, tot fent servir les seues lleis democràtiques del estat de dret... o era del dret d'estat?.
Ací teniu un enllaç a la resposta del Cesc, un event al feisbuc i al vídeo altra resposta.

14 d’agost de 2009

Mediterrània sueca

Sovint la cançò de l'estiu és com un martell pneumàtic hortera, enguany però, una ferma candidata al títol ha estat catapultada per una inteligent i atractiva campanya engegada per Damm. Han reescrit l'enyor del relax mediterrani i el carpe diem, associant-lo perfectament a la cervesseta, recuperant Summercat, una cançò del primer disc de Billie the Vision & the dancers que ací trobareu a la seva web, d'on podeu descarregar-vos els quatre albums, escoltar-los... i decidir si voleu contribuir-hi.
I és que sovint són poques les vegades que entre tant hit fet ad hoc, hi ha la feina continuada i musicalment interessant d'un grup curiós que d'altra forma, possiblement, no haguéssim conegut.

A sota teniu la versió de tres minuts i escaig de l'anunci... Mediterràniament suecs, Mediterrània idílica i evasiva.

El Papa, els condons i l'evolució del virus de la sida


Tot i que la premsa generalista no se n'ha fet massa ressó, reproduisc a sota la traducció que el Juli Peretó ha fet de la interessant reflexió d'Antonio Lazcano i d'altres col·legues mexicans sobre les implicacions morals i evolutives de la lluita contra les malalties infeccioses. Es pot dir més alt, però no més clar... I és perfectament aplicable a la psicosi que estan creant amb la grip innominadA.
L'article The Pope, Condoms and the Evolution of HIV sols és accessible per subscriptors, però hi ha una còpia de l'original ací.

Molts han criticat la injustificable oposició del Vaticà a l'ús dels condons per a lluitar contra l'expansió del virus de la sida (HIV). A més, les declaracions del Papa Benet XVI durant el seu recent viatge a Àfrica en el sentit que l'epidèmia de la sida és una tragèdia que "no pot ser vençuda amb la distribució de condons, sinó que això l'agreuja" indica, entre altres coses, una comprensió molt pobra del futur evolutiu de l'HIV i l'emergència de noves soques.
L'epidèmia ha impulsat el desenvolupament de teràpies molt efectives basades en medicaments antiretrovirals que, per desgràcia, no són a l'abast de la majoria dels pacients africans. Aquests nous tractaments han estat desenvolupats amb poca consideració sobre les seues conseqüències evolutives, perquè el HIV no deixarà d'evolucionar, com mostra la ràpida aparició de resistències envers les diferents combinacions de medicaments emprades. Les dades clíniques mostren que en algunes parts d'Europa i Amèrica, una de cada deu persones infectades de nou és portadora d'una soca del virus que ja és resistent a un o més grups d'antiretrovirals. Malauradament, ara el llistat inclou infeccions primàries on s'han descrit els subtipus d'HIV resistents a diversos medicaments. La conclusió inevitable és que, tard o d'hora, observarem la resistència fins i tot a les combinacions d'antiretrovirals més efectives, amb totes les pitjors conseqüencies clíniques i epidemiològiques. Fins i tot si solucionàrem tots els problemes del desenvolupament de vacunes, aquestes no serien efectives al 100%.
Pel contrari, els condons, atesa la seua natura, aturen les infeccions però no actuen com un agent selectiu. El Papa Benet XVI, juntament amb metges, polítics, organitzacions religioses i, al final, el públic en general, han de ser conscients d'allò que és evident: en ser una pura barrera física, el condó no sols té una funció eficaç limitadora de la pandèmia d'HIV, sinó que ajuda a disminuir el nombre de soques noves. El Vaticà ha d'entendre que, en termes purament darwinistes, l'HIV mai esdevindrà resistent als condons.

Com diu la cançò, soc l'amic condó, sempre útil per a tu.



6 d’agost de 2009

Sadako, Gen i la resta. Vergonya



Després de sis mesos d'intensos bombardejos convencionals arreu del Japó -es veu que és una convenció, això de massacrar legalment població civil-, la ciutat d'Hiroshima, seleccionada per amplificar els efectes físics i psicològics, i uns dies després la de Nagasaki foren rematades amb la presentació en societat -i experimentació a gran escala i sobre població civil-, de les armes de destrucció massiva.
El 6 d'agost del 1945 a traició, sense avisar i volant a més de 9000 metres fet que provocà la desactivació de les alarmes, fou alliberada Little boy. En un instant, i encara seixanta quatre anys més tard, la gent innocent fou novament utilitzada com a moneda de canvi. Massacrats, volatilitzats, cremats, desfets i iradiats, els cossos foren eliminats a curt termini o marcats a llarg amb càncers, malformacions i demés regals de la pluja negra. Açò no són crims de guerra.
Recordem les víctimes cívils dels conflictes tot contant la història de Sadako Sasaki. Una antiga tradició japonesa conta que tot construint mil grues de paper es pot demanar un desig. Aquesta tradició popular, que abans va ser de transmissió oral, va créixer amb la història de Sadako Sasaki, una xiqueta víctima de la guerra, fins al punt de simbolitzar l’esperança i la pau com una petició en veu dels xiquets. Des d’aleshores, de tot Japó i altres països confeccionen grues de paper que són obsequiades davant el Monument per la Pau a Hiroshima, en el qual es troba el missatge: «Aquest és el nostre crit, aquesta és la nostra pregària: Pau al món».
Per saber-ne més podeu llegir el llibre SADAKO VOL VIURE de KARL BRUCKNER editat per l'Editorial LA GALERA o el colpidor còmic manga HIROSHIMA (Hadashi No Gen) de Keiji Nakazawa editat per Otakuland Distribucions.


5 d’agost de 2009

Finalitzada la indesició


Acabada la primera llegida indecisa del Quamer, tanque el rodolí amb un fragment d'una plana sostreta a la dues-centes. A veure si us incita a contextualitzar-ho, que és fresquet i bó:
(...) Alça. Això és un salt molt llarg cap a la foscor. Cap finalitat superior en la festa de la vida i la mort? Cap finalitat superior al “misteri de misteris” de Herschel, la primera aparició d'una nova espècie? Cap finalitat superior darrere l'adaptació i la diversificació, els processos pel quals la simplicitat deixa pas a la complexitat en un espectre que va del llot primitiu als humans? Per al públic de Darwin del segle XIX, aquestes eren unes implicacions difícils d'acceptat. Encara ho són. Però aquesta pèrdua generalitzada de teleologia és abstracta i impersonal. No és la font d'inquietud aguda per la selecció natural. Hi ha un altre corol·lari de la teoria que resulta més problemàtic: la pèrdua, per a l'espècie humana, del nostre estatus especial com a elegits per Déu. (...)

20 de juliol de 2009

Fly me to the moon

Ja em perdonareu la llicència de la cançoneta, en un principi vaig pensar en Bajoqueta, però m'ha fet gràcia recordar l'arribada a la Lluna -tant per com va anar la cosa com per com podia haver anat-, d'una forma més melòdica.
I és que l'exploració espacial té més efecte sobre nosaltres del que de vegades ens plantegem. I ara no parlava ni de guerra freda ni de missils estratègics.

Fly me to the moon
Let me sing among those stars
Let me see what spring is like
On jupiter and mars

In other words, hold my hand
In other words, baby kiss me

Fill my heart with song
Let me sing for ever more
You are all I long for
All I worship and adore

In other words, please be true
In other words, I love you

Una versió lliure de la Diana Krall a ritme de jazz

Vida i miracles d'un indecís


Finalment m'he decidit per Darwin, no sé si per allò de què ja ningú en parla després dels excessos del febrer -feliç 200, Carles- i abans dels previsibles del novembre -150 des de l'Origen... i encara mal digerit-; he topat amb altre senyor indecís.
I em sembla que he fet bé, La indesició del senyor Darwin del David Quammen, promet de bon principi... pla, complex i complet.
Ací va, de mostra i per homenatjar aquell gran pas de la humanitat d'aquesta matinada, una pindoleta de la segona plana:
(...) L'impacte de Copèrnic, dels grans científics mencionats anteriorment, és el que s'assembla més al de Darwin, pel fet que Darwin va continuar la revolució que havia començat Copèrnic alertant els humans del fet que no ocupem la posició central de l'univers. Darwin va ampliar aquest reconeixement de la cosmologia a la biologia. "La gent sovint parla", remugava per a si mateix un dels primers quaderns, "del meravellós esdeveniment de l'aparició de l'Home intel·lectual". Darwin, en canvi, no estava impressionat per l'emergència de "l'Home intel·lectual" i afegia, per carta, que "l'aparició d'insectes amb altres sentits és més meravellosa". Aquest comentari herètic demostra que, des de l'inici de les seves cavil·lacions sobre l'origen de les espècies, Darwin negava a la humanitat aquest estat de semidéu que s'havia assignat a si mateixa i que ens incloïa en la barreja de lluita i canvi. No era cap humanista (tot i que sempre fou humanitari). Si l'haguéssiu volgut fer feliç, no l'hauríeu hagut d'equiparar amb el cervell de l'Homo sapiens sinó amb els instints orientadors i arquitectònics de l'abella.(...)

18 de juliol de 2009

Biotop, ecologia en verd i negre



Un policia negre perdut en un planeta salvatge, on els homes s'han tornat bojos. La seua sòcia intenta matar-lo. Els científics de la missió agafaran les armes per a destruir tot rastre d'humanitat i evitar que la Terra puga arrasar un dels pocs planetes encara verges del Sistema Solar

Editat per Dibbuks ací teniu un comentari sobre l'obra i l'autor

7 de juliol de 2009

Què la prudència no ens faça traïdors

Fa uns mesos, arran dels primers moviments per presentar la ILP de Som el que sembrem, vaig posar per escrit les línies de sota com a reflexions sobra la forma de la ILP. Per desgràcia, vist com han anat les coses en el pseudoparlament principotí, veig que el títol de l'article -el mateix que el d'aquest post- ha resultat perfectament aplicable als pseudoparlamentaris.
Del que es tractava era, precisament, d'aprofitar l'avinentesa per fer un debat seriòs, riguròs i en profunditat; pel que es veu hi ha gent no massa interessada en això... Viure per a veure.

L'article deia açò:
No em trague la historieta de l'eradicació de la fam al món, ni l'eficiència màgica dels conreus sense aigua adaptats a climes àrids. Tinc clar què fins ara els principals beneficiats pels cultius transgènics han estat els productors de llavors, més que no els conreadors o els consumidors. Conec la capacitat d'hibridació d'algunes espècies vegetals i la dificultat de saber en quin moment de la xarxa alimentària s'han fet servir materials transgènics. No trobe que abocar al medi més tones de plaguicida perquè la varietat que vens ho suporte siga cap solució vàlida, i la substitució de conreus de subsistència per conreus d'exportació tampoc em sembla una alternativa. Pense que el tema avui en dia és el repartiment què es fa dels recursos, més que no la quantitat que es produeix.
Considere també que hi ha tecnologies que, pel grau d'afectació que poden arribar a produir, es veuen obligades a ser elles les que demostren la seva innocuïtat abans de ser explotades, més que no haver de gestionar després uns resultats no previstos. I veig que fins ara les multinacionals interessades en l'extensió dels conreus transgènics no ho han fet això; els estudis sobre aquesta mena de conreus estan més interessats en quantificar les millores de producció o rendiment, que no en estudiar impactes o afectacions. Per acabar-ho d'adobar, la política de les diferents administracions i governs sembla més adreçada a la seguretat de les patents i beneficis de determinats grups agro-farmaco-alimentaris més que no a la protecció de la salut de productors, medi i consumidors.
Ara bé, tampoc ajuda massa a la clarificació la criminalització sistemàtica de la biotecnologia, un camp molt més ampli que la ja de per si amplia biotecnologia agroalimentària. Les aplicacions industrials i de la salut també han de formar part del debat però no anar en el mateix sac.
Cal ser molt curosos en la qüestió de noms. Tant biotecnològic fou el procés d'elaborar cervesa com ho és la síntesi de la vacuna de l'hepatitis B; tanta enginyeria genètica hi ha en transferir la resistència a un plaguicida com en silenciar l'al·lel mortal d'una malaltia hereditària. Tan clònics són un embrió per clonatge reproductiu com un terapèutic adreçat a obtenir cèl·lules mare per regenerar un teixit danyat. Tan poca naturalitat hi ha en un bròquil respecte de la col de la que prové com en una planta modificada per retardar la maduració. I tal com va el patí energètic, tancar tota possibilitat a l'ús de biocombustibles sembla fora de mida. Per tant, queda clar que tan fa servir organismes vius la biotecnologia tradicional com la derivada de l'enginyeria genètica; i no ha tot organisme modificat genèticament (OMG) se li ha afegit ADN d'altra espècie ni és automàticament transgènic.
Així doncs, principi de precaució a conreus i alimentació. Però a la insulina també?. Compte amb els redactats i el reglament de la llei. Potser cal declarar Catalunya zona lliure de transgènics però, potser també, declarar-la lliure d'organismes modificats genèticament i impossibilitar qualsevol mena de conreu és excessiu. És ben cert que la forta embranzida de l'enginyeria genètica en tan curt temps ens obliga ha estar-hi ben a sobre i marcar-ne clarament les prioritats; però és cert alhora que se'ns obre un ventall ben gran de perspectives i oportunitats que no podem rebutjar de pla. Més bé hem d'intentar capbussar-nos en la investigació i en la socialització del coneixement, per poder marcar amb propietat els camps, els límits o les línies a seguir.
Com diu la Iniciativa Legislativa “L’extensió dels cultius modificats genèticament posen en qüestió el dret dels pagesos a practicar una agricultura i una ramaderia tradicional i ecològica, el dret dels elaboradors alimentaris a realitzar una producció lliure d’aquest organismes i el dret dels consumidors a escollir productes ecològics i sense OGMs”. Correcte, no hem d'acabar amb l'únic model que sembla eficaç contra la crisi alimentaria ni amb la diversitat sostenible a llarg termini.
Cal doncs, valorar i reforçar el patrimoni cultural i alimentari que s’expressa en les varietats pròpies del país. La producció, localitzada, diversificada i adaptada al medi. Cal reforçar el paper del consumidor, la informació, l'etiquetatge i la traçabilitat dels productes. I cal, també, anar amb molta cura en la concessió de patents sobre organismes o processos i la creació de monopolis. Tots aquestos raonaments, per cert, són extensius a la resta de territoris de Catalunya, i no és exclusiu de l'àmbit d'aplicació del projecte de llei, potser una línia de treball interessant d'explorar?.
La discussió rau en el model -intensiu, concentrat i controlat per grans grups multinacionals- que hi ha darrere, les regulacions que s'estableixen i a les aplicacions o utilitats que es prioritzen. No en totes les aplicacions, els OMGs per si mateix o en la continuació de la investigació. Potser, aleshores, que estem disparant sobre un objectiu que -en determinades circumstàncies- pugui esdevenir un aliat?.

27 de juny de 2009

Operation Iraqi Liberation (O.I.L)

Tot i l'extensa vida discogràfica, no fa gaire que vaig descobrir el David Rovics. Ai, amb la dorsal arlàntica treballant, cada vegada estem més allunyats dels estats units... I de vegades la imatge desenfocada ens fa perdre de vista fenòmens ben interessants.
Tot i que ja té ben bé tres anyets, un botó de mostra amb O.I.L

14 de juny de 2009

El sentit de la lluita per l'existència

A Darwin Rock, struggle for love, trobareu el significat que Darwin donava a supervivència dels més aptes. No es tracta dels organismes més forts físicament a curt termini, sinó d'aquells que tenen major eficàcia biològica... a la llarga.
Tot feia referència a la demografia, al cap i a la fi... futbol, amor i evolució!!
Podeu trobar la lletra ací i descarregar-vos el vídeo o la musica ací.

27 de maig de 2009

OUT s'escriu amb A...


Sortim de la foscor de l'armari, dels milers d'anys de teisme i d'anellament. Proclamem en veu ben alta que n'estem ben farts de veure com juguen impunement amb la por a la mort i a la injustícia social, mentrés prometen paradisos d'altre món... sobretot si heu estat bonets i no us heu plantejat el perquè de l'statu quo.

Trenquem el silenci de vergonya i manipulació, explotació i parasitisme... però fem-ho en veu ben alta. I fem-ho amb l'A... d'ateu

Això és el que es plantejen amb The Out Campaign, dir que ja n'hi ha prou i què és hora de proclamar de viva veu el nostre Ateisme.


Com deia el filòsof... Cogito, ergo deus non est