Un espai intermitent de reflexions irreflexives i curiositats diverses,
sense cap més intenció que matar l'estona... si es deixa

15 de novembre de 2008

Un gegant amb peus de fang

Canvis en el paisatge, presentació de prototipus i producció dels primers models en sèrie per part de les grans empreses de l’automoció. Increment de la conflictivitat territorial local i balls en la geopolítica mundial. Escurçament dels cicles, inestabilitat i escalada de preus... els efectes d’una crisi energètica general derivada de l’esgotament dels combustibles fòssils comencen a emergir a la taula del dia a dia.
La tendència a l’alça dels preus del petroli -un dels sectors més volàtils i imprevisibles de l'economia mundial- es reflecteix en un augment generalitzat dels preus ja que, a banda de la dependència energètica, també la tenim com a matèria primera de plàstics i altres derivats en diversos sectors productius. Carburants, gasoils de calefacció i industrials pugen, s'incrementa el preu del transport públic i privat i es disparen els costos de producció de les empreses. El model intensiu agrícola viu dels grans consums de maquinària, fertilitzants i hivernacles. La indústria tèxtil i del calçat necessita derivats del petroli per a la fabricació de sabates i peces de vestir. Els envasos d'aliments i begudes són anualment el destí de quasi milió i mig de tones del plàstic obtingut del petroli...

Es preveu que abans de 2030 el seu consum augmenti un 60%, sobretot degut a l’impacte del creixement econòmic i demogràfic de les economies emergents , com Xina o l’Índia. Tot i que als països industrialitzats els canvis estructurals en l’economia i els avenços tecnològics poden modular el creixement de la demanda energètica, als països en vies de desenvolupament la demanda creixerà fins assolir més de la meitat del total mundial. El panorama continuarà dominat en un 90% pels combustibles fòssils, bàsicament petroli i carbó tot i que amb una forta pujada del gas natural sobretot per generar electricitat.

Aquest context es veu perfilat ja que, tot i la dificultat de quantificar exactament les reserves disposables i la millora de les tecnologies extractives, la disparitat en les previsions de l’inici de la caiguda en la producció de petroli no és tan ampla com pugui semblar. Totes parlen d’un ventall d’entre vint i trenta anys perquè comence a disminuir i s’incremente regularment el preu de la matèria bruta. Passades unes dècades, el petroli tan sols seria rendible com a matèria primera (i no com a combustible) per la indústria química, farmacèutica, de tinció,... A més, la concentració dels dos terços de les reserves a l’orient mitjà, ara per ara una de les zones més inestabilitzades del globus, i els efectes contaminants sobre el medi incrementen la incertesa. Açò ens situa en el llindar de la cultura dels carburants fòssils que va començar fa més tres segles amb l’ús del carbó i la màquina a vapor. Moltes vegades quan es parla de la fi de l’edat del petroli -assimilant-la a l’edat de pedra- implícitament es dona per suposat el colapse i la caiguda del capitalisme. Hem de tindre en compte que la fi dels combustibles fòssils suposa una crisi -hi han hagut prèvies- en la font energètica, però com deia aquell, el capitalisme no és una energia concreta sinó unes relacions de producció.

No és la fi però si una bona crisi amb període llarg, i dispar, d’adaptació. La UE és planteja ser més avançada en no tenir tantes reserves i ser més depenent de la importació. Allò important és el refinament de les tecnologies adients i ja disposables. Hem de tindre en comte la ràpida evolució de les tecnologies alternatives, un cop s’ha vist que poden ser negoci, cal tindre en compte que fins ara la seva evolució s’havia vist frenada per la manca d’inversió en recerca i desenvolupament, tendència que s’està invertint a marxes forçades. S’observa una retracció i diversificació de fonts de producció d’energia de les companyies (ex-)petrolieres europees, front a l’avanç de les nord-americanes, pel què la situació política a nivell internacional també pot llegir-se en clau de control de les reserves i la distribució dels combustibles fòssils (petroli i gas), a Txetènia, Afganistan, Iraq,...

La diversificació de fonts -hidrogen, hidroelèctrica, nuclear, eòlica,...- planteja altres interrogants. No es tracta sols de trobar noves fonts (i no una nova font, no repetim l’errada) sinó del trencament del mite de l’energia fàcil, econòmica, no contaminant i, per damunt de tot... il·limitada. Les fonts han de ser sostenibles, però el consum també. Són energies primàries les que s'obtenen directament del medi, com ara la combustió del carbó, del petroli, del gas natural o l'energia solar. En canvi, una energia secundària és la que es produeix per conversió d'alguna de les anteriors. L'energia elèctrica, que és una de les més utilitzades, és una energia secundària. Això és important, perquè les transformacions d'energia redueixen considerablement l'eficiència energètica (típicament en un 50%). Tenim un darrer problema en la distribució ineficient i descuidada (xarxes d’alta tensió, pèrdues, incendis, apagades i caigudes).

Ara per ara és més senzill plantejar-se la problemàtica energètica en la generació d’electricitat, però en la resta d’usos -que són els que més han crescut el darrers anys- la cosa no està tan clara. En tot cas qualsevol energia veurà pujar els costos si s’internalitzen els costos ambientals, però unes més que d’altres.

La resta de combustibles fòssils i sobretot el gas natural, en boga els darrers anys amb cicle combinat de turbines de gas i vapor, presenten problemàtiques semblants al petroli però desplaçades unes dècades. Continua la dependència externa i de xarxes de distribució i emmagatzemament i les emissions a l’atmosfera. Això si, les reserves estan una mica més distribuides, és de les menys ineficients en ser transformada en electricitat i la cogeneració permet l’aprofitament de la calor residual.

Pel què fa als tipus d’energia nuclear, en un termini mitjà la fusió no es plantejable; pel que respecta a la fissió els avantatges són alta quantitat d’energia en poc espai, no hi ha emissió de gasos contaminants i - si no tenim en compte el subministrament de l’urani i l’enorme necessitat d’aigua per a refredar l’excés de calor no aprofitat - possibilitat de construcció en qualsevol lloc. Continua essent no renovable i depenent de la importació del combustible (les estimacions de les reserves d’urani tampoc van molt més enllà del centenar d’anys). És poc eficient, amb gran part de l’energia dissipada en forma de calor, i molt car, de fet no es rentable si s’inclouen i no s’externalitzen tots els costos derivats. Genera residus de gestió dificultosa i problemes a llarg termini -a molt llarg termini i segons on vagen a parar altament perillosos. Continua recolzant un model centralitzat i militaritzat, ja que la majoria de residus són els tristament famosos urani empobrit i plutoni i faciliten el camp per als processos de proliferació d’armament nuclear (cal donar sortida las excedents). Per no parlar del risc d’accidents o la vulnerabilitats als atacs externs. A sobre sols permet generar electricitat i les instal•lacions nuclears tenen una vida mitjana força curta (de no gaires dècades). Per tant no sembla una alternativa a llarg termini i si sembla generar problemes a tots els terminis.

La recuperació d’una font tradicional, la biomassa, pot ser una sortida local a les restes de poda i de neteja del bosc. I l’adaptació de noves opcions, biofuel, alcohols i crema de residus pot ajudar-hi. Modulable, permet regular la necessitat del fluxe continuat de la resta de fonts. Té problemes amb l’emissió de gasos i contaminants.

Amb l’eòlica el problema principal ve amb el model de producció i gestió. Hi ha grans parcs o petites explotacions. Els grans parcs generen canvis en l’ús del sòl, erosió i moviments de terres en la construcció i en la seva instal·lació a les serralades i es sumen els efectes col·laterals que generen les línies d'evacuació. L’impacte visual i sonor de turbines i aparells, tot i les millores tècniques i la subjectivitat, estan en la base de moltes reclamacions. És difícilment acumulable i altament imprevisible i variable, ja què a Catalunya no tenim grans vents dominants. Els molins de vent funcionen dia i nit, mentre faci vent, amb unes pales molt grans i poc visibles i que roden a gran velocitat, unit a la gran densitat que s'instal·len en moltes serralades, fa que molts ocells migratoris o nocturns es vegin obligats a passar entre les aspes, cosa que produeix gran nombre de col·lisions. En no haver-hi vent dominant i si grans relleus cal instal·lar els grans parcs dalt les serralades, que fins ara eren les reserves de natura. Això implica també la distància, ja que per efectuar el transport de l'energia fins a les nostres llars serà necessària la construcció de llargues línies d'alta tensió.
Això fa que l'energia produïda a les centrals eòliques sigui sovint desaprofitada, degut a que el gradient energètic és inversament proporcional a la distància.

Amb la font solar trobem dues utilitats, la tèrmica i la fotovoltaica. També bé mediatitzat pel model de gestió -macro o micro- i és un crim que no s’haja apostat abans en un país com el nostre (amb tant de sol i de terrats desaprofitats). Creació d’ocupació qualificada, desenvolupament local i tecnològic, exportació de tecnologies i reducció de dependències externes. Facilitat de transport i instal•lació, microinstalacions segons el tipus i la distribució del recurs (major accés i diversificació i descens de la dependència externa), reducció de la dependència de xarxes de distribució i foment de l’autoabastiment. Ràpida evolució de la tecnologia, amb caiguda de preus i increment de l’eficiència exponencials. Facilitat d’atenuació dels impactes, que a més solen ser locals i reversibles. Tot i açò la majoria d’impactes es donen en la producció i la destrucció dels components de bateries i foto-cèl·lules, amb l’ús d’elements i minerals no renovables i la generació de residus tòxics; així com l’elevat consum d’electricitat que fa falta a l’hora de fabricar cèl•lules.
L’hidrogen s’ha venut com la font -aparentment neta i il·limitada- que substituirà al petroli. Per ella han apostat algunes expetrolieres i empreses d’automoció. El principal problema és que cal energia prèvia per aconseguir molècules d’hidrogen ja que a la Terra no és un element aïllat, i és dificultòs ara per ara dur-lo de l’espai. És per tant una energia secundària i la seva generació pot ser tant problemàtica com la de l’electricitat; tant pel que fa al consum energètic per produir-lo, com per la necessitat de matèries primeres (ara per ara bàsicament el gas natural). Altament inestable a temperatura ambient, dificulta l’ús i gestió (els dipòsits han d’estar molt refrigerats i a alta pressió i presenta pèrdues energètiques elevades en el procés de liqüefacció. La seguretat i l’emmagatzematge fan necessari el disseny de grans vehicles... adeu als cotxes petits i lleugers. Dificultats en el subministrament fan implantejable la distribució per canonada hi ha de ser transportat en dipòsits. Hi ha diversos mètodes d’utilització, bàsicament o per combustió o per conversió electroquíca i pot tenir utilitat a la llar i als vehicles. Són aventatges la nul·la emissió de contaminants, el menor consum i manteniment que necessita
En la generació hidroelèctrica es repeteix la problemàtica de l’ordre de magnitud. Alteracions d’ecosistemes i cabals, desplaçament de població i moviments de terres, inundació de terres fèrtils i línies d’evacuació. Tot açò es veu modulat en el cas d’instal·lacions minihidràuliques, de poca potència i impacte més localitzat. Hi ha d’altres fonts possibles, com la mareomotriu o la geotèrmica, però no semblen a priori massa eficaces en el nostre cas concret.

L’esgotament del model energètic actual és un bon moment per començar a plantejar-se les bases del proper, tant en fonts com en nivell de consum, ja que la tecnologia per ella sola no és cap solució providencial. En aquests nou plantejament, fora bo tenir en compte una sèrie d’eixos i canvis en els esquemes mentals. La magnitud de la demanda i el consum no tenen per què ser indicatius del grau de “modernització” d’una societat, sinó que cal orientar-se cap a una major eficàcia energètica, tant pel que fa a la generació i distribució com pel que fa al consum final. Treballem a favor de la producció descentralitzada d'energies renovables i oposem-nos a grans projectes energètics. Avui ja es comencen a reconèixer els valors econòmics i ambientals afegits que proporcionen els sistemes energètics distribuïts basats en instal·lacions de petita escala: modularitat, reducció del període de lliurament, diversitat de combustible i reducció de la vulnerabilitat quant a preus, fiabilitat i resistència, no necessitat de construcció de grans centrals, ni de grans línies de transport, reducció de pèrdues i connexions, control local i comunitari, reducció (i a vegades, eliminació) d’emissions i d’impactes ambientals. Exigim també l’etiqueta verda i la traçabilitat de l’origen de l’energia, front a l’opacitat actual de les gran productores/distribuïdores que van arribar a ser un monopoli que dominava totes les activitats de generació, transport, distribució i venda d’energia elèctrica. Finalment cal valorar seriosament si tots aquests plantejaments són compatibles amb la creixent liberalització del mercat energètic, que des de la comissió europea i d’altres estaments s’impulsa... o almenys aquesta és la teoria, perquè de fet tot i el suposat lliure mercat, periòdicament hi ha injeccions de diner públic (i també de quadres i directius, com els Martin Villa i companyia) a les companyies privades... i si no mireu cada mes el rebut on trobareu “‘costos de transició a la competència” i “moratòria nuclear” entre d’altres. Casualment són les mateixes que no paren de bramar dient que hi haurà -ja se n’encarregaran elles- problemes amb el subministrament. I com no, la solució és més liberalització, interconexió de xarxes i creació d’autopistes elèctriques (Gavarres, Valldigna, cables submarins,...),.... Recordeu les caigudes de xarxa de fa uns anys als estats units i Itàlia, oi?. Ara batallen per la producció centralitzada (en número de mans a repartir i espais per produir), d’ací uns anys ja ens demanaran els diners per que reparem les xarxes de distribució.

Llums i ombres a Tabarca


3 de novembre de 2008

Al meu país no sap ploure?

Tots els anys, quan arriben aquestes dates, roda i volta i ja hi tornem a ser... inundacions, cotxes riu avall i lamentacions, moltes lamentacions.
Açò m'ha fet recordar un text de fa tres anys anomenat Katrina, un risc... natural?, on reflexionava breument sobre causes i conseqüències de l'huracà Katrina a la zona del Mississipi, tot relacionant-ho amb els canvis amb la relació i usos del territori:

Gràcies al poder de la televisió o a d’altres necessitats de focalització de la tensió mediàtica, al llarg d’aquest setembre hem assistit a un nou passi de cinema de catàstrofes. Autopistes col·lapsades, milions de desplaçats, escenes de pànic i caos a ciutats del primer món; esquerdes als grans dics de contenció, inundacions sostingudes i cossos surant pels carrers. De fet fins que no han passat uns dies no han començat a arribar-nos imatges de fortes ventades o cases destruïdes. Això amb la retina encara calenta pels efectes devastadors del maremot del sud-est asiàtic. Tot i les diferències en la predictibilitat dels fenòmens, ambdós presenten grans semblances en les errades de prevenció i gestió de les crisis respectives. I qui pense que açò sols passa als països subdesenvolupats o als Estats Units, faria be de tirar d’hemeroteca i mirar que passava al cor d’Europa, al Rhin i al Danubi, en anys tan llunyans com el 1997, el 2003 o aquest mateix estiu.

L’huracà Katrina sols ha activat allò preconfigurat. L’escenari d’inundació i col·lapse total a Lousiana ja estava previst amb huracans fins i tot de nivell 3, els quals són prou usuals a la zona. Allò que ha fallat no ha estat la previsió –n’hem seguit el creixement i el camí-, sinó la prevenció. Tot això en una zona posada com a paradigma mundial de la transformació i el control del medi, el riu Mississipi i les seves zones pantanoses.

Amb independència de la relació entre el canvi climàtic, el fort escalfament de les aigües del Golf de Mèxic i la reactivació dels huracans, la tendència dels fenòmens atmosfèrics sembla cada cop més accentuada en un sentit de menor freqüència i major intensitat, reforçant els escenaris catastròfics. Així, a més de Katrina, hem sentit parlar dels –més violents, però menys efectistes- Rita i Stan, i no acabarem l’any sense Wilma. Què té d’especial doncs l’affaire Katrina?.

A l’hora d’avaluar qualsevol risc -sigui natural, antròpic o induït- cal treballar amb dos conceptes bàsics, la perillositat i la vulnerabilitat. El primer fa referència a la probabilitat que un determinat fenomen es produeixi; per contra, la vulnerabilitat fa referència a l'impacte del fenomen sobre la societat. És precisament l'increment de la vulnerabilitat el que ha portat a l’augment dels riscos naturals. A banda dels riscs estrictament antròpics -com vessaments de petroli, accidents nuclears o incendis-, els que realment ha augmentat en aquesta època són els riscs induïts.

L’ocupació històrica del territori al voltant dels cursos dels rius i a les zones litorals s’ha vist accentuada al llarg del segle passat amb la creació de grans infrastructures i l’augment desmesurat –i desregulat- de l’assentament residencial i industrial. Açò a tingut diversos efectes que es retroalimenten mútuament, al caliu de la tecnologització i les falses sensacions de seguretat que pot comportar. S’ha acabat generant una excessiva pressió sobre aquestes zones: desforestació, dessecació de zones humides, canalització de lleres, destrucció d’ecosistemes litorals o de ribera. Açò a generat una pèrdua de les funcions de protecció i retenció de sediments i aigua. Per tant quan es produeix una catàstrofe natural, colpeja amb més duresa. Sumem-hi el desarrelament per part de la població de les característiques naturals dels llocs què habiten -i dels seus riscos- amb la manca de conscienciació i educació davant el risc, amb les conseqüents actuacions incorrectes o imprudents quan no obertament negligents i amplificadores.

Katrina evidència diverses coses, la mancança real de plans de contingència i mesures no encaminades sols al “domini” del medi, així com l’increment de la vulnerabilitat deguda a l’ocupació i alteració indiscriminada del medi. La forta transformació del Mississipi a afavorit la pèrdua de sediments, provoca la regressió i incrementa la velocitat d’enfonsament del delta; procés també afectat per la subsidència general del golf de Mèxic deguda a l’extracció massiva de bosses de petroli del subsòl. La desforestació riu amunt disminueix la retenció d’aigua i a la línia de costa disminueix la protecció contra el fort onatge i l’augment del nivell del mar que comporten els huracans. La creació de dics i murs de contenció traslladen el perill i l’incrementen riu avall. La construcció en zones desecades per sota del nivell del riu genera inundacions de fins a 7 metres. Una gestió deficient en la construcció d’infrastructures o en el seu manteniment amplifica les conseqüències. Com sempre és més car –en diners i vides- curar que previndre. I, finalment, hi ha una clara mancança de mitjans específics i estratègies de gestió de les crisi, més enllà de la militarització protectora i del campi qui pugui!!

Altra qüestió, parcialment a banda, és l’efecte dels huracans sobre les zones petroleres del Golf de Mèxic. Ja és casualitat que hagen coincidit en el temps la seva “inutilització temporal” i la forta pujada de preus amb l’evolució dels conflictes a l’orient i les declaracions de membres del Banc Mundial sobre la necessitat que els estats incrementen substancialment la seva despesa en modernització i afinament de les tecnologies petroleres

Heu sentit parlar de les gotes fredes?. Si substituïm al text Lousiana per Catalunya, i fem la correcció d’escala pertinent, potser no estem parlant de problemàtiques tan diferents, oi?


Quin és l'efecte més retro?...


val, i ara un joc.
Mireu bé la imatge, d'un carreró d'Horta de Sant Joan, i digueu quina de totes les opcions és l'anacronisme....
Molt bé, quin poder d'observació!!!. Ara que, us heu adonat que està fet de ferro treballat?, això ja deu valdre uns quartos, no?. I d'on sortiran els diners per pagar-ho?

L'art truca a la porta

De sempre m'han encuriosit les treballades picaportes i els reixats i baranes treballats en ferro. Tot i que pràcticament ja han desaparegut de tot arreu, de quan en quan trobes algunes meravelles com el drac de Vistabella o els ocells d'Ulldemolins.