Un espai intermitent de reflexions irreflexives i curiositats diverses,
sense cap més intenció que matar l'estona... si es deixa

3 de novembre de 2008

Al meu país no sap ploure?

Tots els anys, quan arriben aquestes dates, roda i volta i ja hi tornem a ser... inundacions, cotxes riu avall i lamentacions, moltes lamentacions.
Açò m'ha fet recordar un text de fa tres anys anomenat Katrina, un risc... natural?, on reflexionava breument sobre causes i conseqüències de l'huracà Katrina a la zona del Mississipi, tot relacionant-ho amb els canvis amb la relació i usos del territori:

Gràcies al poder de la televisió o a d’altres necessitats de focalització de la tensió mediàtica, al llarg d’aquest setembre hem assistit a un nou passi de cinema de catàstrofes. Autopistes col·lapsades, milions de desplaçats, escenes de pànic i caos a ciutats del primer món; esquerdes als grans dics de contenció, inundacions sostingudes i cossos surant pels carrers. De fet fins que no han passat uns dies no han començat a arribar-nos imatges de fortes ventades o cases destruïdes. Això amb la retina encara calenta pels efectes devastadors del maremot del sud-est asiàtic. Tot i les diferències en la predictibilitat dels fenòmens, ambdós presenten grans semblances en les errades de prevenció i gestió de les crisis respectives. I qui pense que açò sols passa als països subdesenvolupats o als Estats Units, faria be de tirar d’hemeroteca i mirar que passava al cor d’Europa, al Rhin i al Danubi, en anys tan llunyans com el 1997, el 2003 o aquest mateix estiu.

L’huracà Katrina sols ha activat allò preconfigurat. L’escenari d’inundació i col·lapse total a Lousiana ja estava previst amb huracans fins i tot de nivell 3, els quals són prou usuals a la zona. Allò que ha fallat no ha estat la previsió –n’hem seguit el creixement i el camí-, sinó la prevenció. Tot això en una zona posada com a paradigma mundial de la transformació i el control del medi, el riu Mississipi i les seves zones pantanoses.

Amb independència de la relació entre el canvi climàtic, el fort escalfament de les aigües del Golf de Mèxic i la reactivació dels huracans, la tendència dels fenòmens atmosfèrics sembla cada cop més accentuada en un sentit de menor freqüència i major intensitat, reforçant els escenaris catastròfics. Així, a més de Katrina, hem sentit parlar dels –més violents, però menys efectistes- Rita i Stan, i no acabarem l’any sense Wilma. Què té d’especial doncs l’affaire Katrina?.

A l’hora d’avaluar qualsevol risc -sigui natural, antròpic o induït- cal treballar amb dos conceptes bàsics, la perillositat i la vulnerabilitat. El primer fa referència a la probabilitat que un determinat fenomen es produeixi; per contra, la vulnerabilitat fa referència a l'impacte del fenomen sobre la societat. És precisament l'increment de la vulnerabilitat el que ha portat a l’augment dels riscos naturals. A banda dels riscs estrictament antròpics -com vessaments de petroli, accidents nuclears o incendis-, els que realment ha augmentat en aquesta època són els riscs induïts.

L’ocupació històrica del territori al voltant dels cursos dels rius i a les zones litorals s’ha vist accentuada al llarg del segle passat amb la creació de grans infrastructures i l’augment desmesurat –i desregulat- de l’assentament residencial i industrial. Açò a tingut diversos efectes que es retroalimenten mútuament, al caliu de la tecnologització i les falses sensacions de seguretat que pot comportar. S’ha acabat generant una excessiva pressió sobre aquestes zones: desforestació, dessecació de zones humides, canalització de lleres, destrucció d’ecosistemes litorals o de ribera. Açò a generat una pèrdua de les funcions de protecció i retenció de sediments i aigua. Per tant quan es produeix una catàstrofe natural, colpeja amb més duresa. Sumem-hi el desarrelament per part de la població de les característiques naturals dels llocs què habiten -i dels seus riscos- amb la manca de conscienciació i educació davant el risc, amb les conseqüents actuacions incorrectes o imprudents quan no obertament negligents i amplificadores.

Katrina evidència diverses coses, la mancança real de plans de contingència i mesures no encaminades sols al “domini” del medi, així com l’increment de la vulnerabilitat deguda a l’ocupació i alteració indiscriminada del medi. La forta transformació del Mississipi a afavorit la pèrdua de sediments, provoca la regressió i incrementa la velocitat d’enfonsament del delta; procés també afectat per la subsidència general del golf de Mèxic deguda a l’extracció massiva de bosses de petroli del subsòl. La desforestació riu amunt disminueix la retenció d’aigua i a la línia de costa disminueix la protecció contra el fort onatge i l’augment del nivell del mar que comporten els huracans. La creació de dics i murs de contenció traslladen el perill i l’incrementen riu avall. La construcció en zones desecades per sota del nivell del riu genera inundacions de fins a 7 metres. Una gestió deficient en la construcció d’infrastructures o en el seu manteniment amplifica les conseqüències. Com sempre és més car –en diners i vides- curar que previndre. I, finalment, hi ha una clara mancança de mitjans específics i estratègies de gestió de les crisi, més enllà de la militarització protectora i del campi qui pugui!!

Altra qüestió, parcialment a banda, és l’efecte dels huracans sobre les zones petroleres del Golf de Mèxic. Ja és casualitat que hagen coincidit en el temps la seva “inutilització temporal” i la forta pujada de preus amb l’evolució dels conflictes a l’orient i les declaracions de membres del Banc Mundial sobre la necessitat que els estats incrementen substancialment la seva despesa en modernització i afinament de les tecnologies petroleres

Heu sentit parlar de les gotes fredes?. Si substituïm al text Lousiana per Catalunya, i fem la correcció d’escala pertinent, potser no estem parlant de problemàtiques tan diferents, oi?