Un espai intermitent de reflexions irreflexives i curiositats diverses,
sense cap més intenció que matar l'estona... si es deixa

24 de novembre de 2010

Un fabulós tastet... La Cileta - Miquel Gil & Bikimel



No sé què m'agrada més... la cançò, la quadrilla o el decorat de la grabació ;)
 

Romanç de la Cileta:

En el carrer l'hospital
en el carrer l'hospital
dos cases a la ma dreta
allí viu un estudiant
que festeja en la Cileta.

No l'ha pogut enganyar (bis)
ni en diners ni en parauleta
i una nit va inventar
disfressar-se de mongeta.

A les dotze de la nit (bis)
se'n va a casa la Cileta
"Cileta, abaixa a obrir
que es una pobra mongeta".

"Mare no vullc abaixar (bis)
que es el estudiant de Lletra".
"Cileta, abaixa a obrir
sino, duras corretgeta".

"Que li farem pa sopar?" (bis)
"Dos ouets i una sopeta"
Quan acaben de sopar
la monja es posa tristeta.

"Qué tens, mongeta de Déu? (bis)
qué tens que estas tristeta?"
"Que esta nit fa molt de fret
i tinc que dormir soleta".

"Soleta no dirmiras (bis)
que dormiras en Cileta.
Cileta, agarra la llum
i acompanya a la mongeta".

Al sentdemá de matí (bis)
sa mare crida a Cileta.
"Mare, no vullc abaixar
que se dorm molt be en mongeta".

Ja podeu apreparar (bis)
giponet i caroteta
pa l'infant qu enaixera
fill de l'estudiant de Lletra.

7 de novembre de 2010

Grevolosa novembre 2010

Voltant al bell mig d'uns intensos colors, de la Collada de Bracons per la fageda de la Grevolosa fins uns muscat i musicat final diatònic ;)

Sitges octubre 2010

Visions disperses d'una passetjada sitgetana a la llum d'octubre.

5 de novembre de 2010

Manifest Per una Universitat lliure de pseudociència i obscurantisme


Abans no es normalitze el fet de la compra de càtedres privades en institucions públiques -com ja ha passat a la universitat de Saragossa en l'empresa què regala títols d'homeòpata a la xarxa-, és el moment de pegar un cop de puny a la taula i plantejar que ja hi ha prou. Una institució basada en la recerca, la crítica i el mètode científic no pot donar cabuda docent, ni carta de credibilitat, a pseudo-ciències què es neguen a ser contrastades o es basen en la simple fé.

Així que, per evitar de veure càtedres creacionistes, geocèntriques, ufològiques, astrològiques i demés mangonejos, des del blog La Ciencia y sus Demonios, han fet còrrer per la xarxa un Manifest per una universitat lliure de pseudociència i obscurantisme (ací trobareu l'original), què us enganxe a sota i al qual podeu donar suport en aquest enllaç.

I, damunt, ens volen vendre la carraca com a moto

A veure si ho he entés be...
El comercial de zona, davant de la caiguda d'accions de Represió I Por S.A, convida al gerent actual del holding a inaugurar un operatiu de marketing -basat en la mentida i la mitja veritat com qualsevol altre anunci-, li cedim espais de promoció des dels mitjans públics, ens passa la factura a tota la societat i, a sobre, ens diu que hem fet un gran negoci?.
Doncs el balanç no em quadra.
Així que, no m'esperaré i passaré l'estona amb aquest tastet del Xavi Castillo.

17 d’octubre de 2010

8 d’octubre de 2010

(Des)honor,

Cal pagar els desplaçaments dels caps de les sectes destructives que ens visiten, dels caps de negociat embolcallats de moralina... i, a sobre, retre'ls pleitesia?.
Ja hi ha prou de fer servir la por de la gent per mantindre en funcionament l'empresa.
Pel propi honor , no podem retre honor a gent d'aquesta mena.
Feu una ullada  a la pàgina de la campanya Jo no t'espero o al Mail Obert del Partal.

7 de setembre de 2010

Ontinius i el Pou clar, un trist homenatge tardà


Tenia pendents de penjar unes fotos de final d'estiu que amb la reentrada atrafegada no havia pogut pujar.
I, per desgràcia i per un desgraciat, ara que les faig públiques ha de ser amb ràbia i tristesa ja que anit saltava la notícia que la Vall d'Albaida s'encenia. Tot just quan l'altre dia comentavem que la zona començava a recuperar-se de l'any de cendres... Cabrons!!!
Així doncs, en homenatge a la zona i aquells que ara hi estan patint, penge aquestes poques imatges d'allò que era i que dessitjem que torne a ser més pronte que tard.

19 d’agost de 2010

6 d’agost de 2010

D'elefants, Simpsons i altres estrelles científiques

L'estiu és, entre altres moltes coses, una bona època per gaudir relaxadament amb la lectura, així que us deixe un parell de propostes ben sucoses.

Una primera per visualitzar i reflexionar desenfadadament sobre el paper de la ciència en la nostra societat. L'altra, encara més documentada i diversa, i no per això menys àgil, tractant els eixos biodiversitat, cooperació i paper dels humans, reflexiona i fa reflexionar sobre la història, l'evolució i el paper de la vida a la Terra, les estratègies que ha fet servir i les problemàtiques que ha patit per plantejar-nos quines propostes tenim per encarar el futur. A sota us els comente breument i us transcric un pessic de les conclusions d'ambdós.

Bon estiu i bones lectures... ;)


Ciència, societat i televisió, però ben lluny del documental i la informació Què s'amaga rere els ben documentats guionistes dels hepàtics personatges?, com es reflexa la ciència a una de les més visionades sèries televisives?. Això és del que tracta La ciència dels Simpson. L'univers amb forma de rosquilla. Guia no autoritzada de Marco Malaspina. Apilats en capítols-temàtiques, fa un àgil i documentat repàs dels episodis de la sèrie, esprement-ne el suc que s'hi condensava.

Així assaborim un reflex de la percepció social de la ciència o de la seva influència diària, tastet de les vessants més actuals, actualitzades i polèmiques. Des d'una òptica irreverent però ajustada, informada però no formativa, deformada però formadora... Així van desfilant pels diversos capítols -be tangencialment o central-, l'ecologia, la salut, la nutrició, els viatges espacials, les noves tecnologies i les biotecnologies, la gestió energètica i les tecnologies nuclears, l'evolució i el paper dels humans. També les metodologies i les persones, els debats o les mitificacions....

[...] La ciència és de fet a tot arreu, des dels laboratoris dels centres d'investigació fins als quadres de comandament dels nostre cotxe, des de la publicitat fins a les pel·lícules de ciència-ficció. Però gairebé sempre es tendeix a considerar-la com una entitat abstracta (els models de la ciència, les teories, els descobriments, els mètodes), o pel seu impacte en les nostres vides individuals (dels nous fàrmacs biològics als teixits de la nanotecnologia), o fins i tot per les seus implicacions socials (finançament de la investigació, les polítiques energètiques, les grans qüestions de la bioètica...).
És molt més rar, en canvi, que es considere l'impacte de la ciència sobre la xarxa de relacions íntimes, quotidianes i per definició no especialitzada que és la família. Què passa en el sopar, a la cuina, quan a la televisió anuncien que s'espera una altra epidèmia de grip? I quan es mostren les seqüències del llançament del Shuttle? O, en ocasió de la compra d'un cotxe, amb un ull en l'estètica i l'altre en les emissions? O quan ix la nova ordenança municipal sobre reciclatge de residus? [...]
[...] Però la mateixa quantitat de diàlegs centrats en la ciència que es donen al voltant de la taula de la família Simpson és una demostració de la importància de la ciència en la nostra vida diària. Perquè si Els Simpson és, com molts indicadors semblen confirmar, la icona cultural de la nostra època, el lloc ocupat per la ciència en aquesta sèrie animada és també en gran mesura el lloc que ocupa la ciència tout court.
A més, Els Simpson ensenya una cosa fonamental sobre la ciència, d'una manera tant subtil que ni es nota; una cosa que poques vegades s'apren a l'escola o a la universitat, perquè no és apta per a ser ensenyada, i no obstant això s'introdueix en la pell, tant si és de color groc com si no ho és, i s'hi queda per a llarg. Per dir-ho sense embuts, Els Simpson ensenya a faltar al respecte. En paraules més delicades, podríem dir que en aquestos dibuixos s'apren a ser irreverent cap a l'autoritat, escèptic amb els polítics. Ens assabentem que la ciència és inevitablement bruta, i que els científics poden ser molt febles. Però és deixant de costat la delicadesa, i acceptant de bon grat els aspectes menys políticament correctes d'aquest dibuix tan descarat, que podem comprendre millor l'eficàcia del seu principi actiu contra l'apatia i la uniformització, i per tant el seu valor educatiu més valuós. Es a dir, aquell còctel únic de tossuderia i llibertat que fa de la ciència no només un mètode rigorós, sinó també extraordinàriament en sintonia amb les ments joves, ambicioses i, per què no, rebels.[...]

L'any de la biodiversitat és un bon moment per rellegir El elefante en la cacharrería. El hombre en la biodiversidad. de Robert Barbault. La Història de la vida a la Terra és molt anterior a l'aparició de la nostra espècie... i serà també molt posterior, tot i que de vegades estem massa convençuts que som la culminació d'alguna mena d'història. Les extincions, degut a les transformacions del medi, i les adaptacions i evolucions de noves espècies han estat una constant al llarg dels milions d'anys del nostre petit planeta. L'ecologia ens dona poderoses eines per entendre una mica millor com s'ha donat aquest procés evolutiu. A partir de l'exposició d'aquest procés i d'algunes de les estratègies associatives que la vida ha fet servir, Barbault ens proposa una relectura del paper a la natura dels humans -passats, actuals i futurs-, així com de la nostra relació amb ella i amb la resta d'espècies que coexisteixen amb nosaltres, a bord del mateix vaixell còsmic.

[...] Inspirem-nos, doncs, en la natura, eixa infatigable subministradora d'innovacions, i recordem les dues lliçons principals que ens dona i que hem tractat àmpliament en les dues primeres parts del llibre:
  • la diversitat és la vida, la garantia d'un desenvolupament contínuament renovat, la capacitat d'adaptació als canvis, als imprevistos, una font d'innovacions.
  • tot i què la vida fou, des dels orígens dels temps, un campi qui pugui, ha estat també des de sempre un cresol de solidaritats creatives.
En l'actualitat, l'ésser humà es troba enfrontat, efectivament, a les seues responsabilitats planetàries. [...]

16 de juliol de 2010

Fugitiu, real com la mateixa vida

Fugitiu d'una presó a la Guayana pensada per destruir qualsevol traça d'humanitat és un còmic de Laurent Maffre que adapta la història de Dieudonné ,a partir del relat d'Albert Londres on es descriu i denuncia les condicions de vida dels condemnats a treballs forçats cap al 1920.
Còmic dur i molt ben documentat, les imatges reforcen el regust amarg del ja per si mateix cru text

Roma juliol 2010

Màquines de Leonardo

9 de març de 2010

Una més i en van...

Se'ls en va la mà?... ah, no, que són així de mena. Lo meu és meu i lo teu tamé és meu, que ací mane io
'La llibertat d'expressió no vol dir que hom no tingui llibertat d'opinió', ha estat l'argument d'Alfonso Rus, que ha dit que la decisió de retirar part de les fotografies, les que tractaven sobretot el cas Gürtel, era deguda al fet que aquestes 'no eren positives en un marc que no comporta política'.
Si voleu, podeu descarregar el catàleg de l'exposició, també censurat per aquesta gentola

2 de març de 2010

Art efímer?

Brutals 8 minuts d'art efímer... sols en aparença
Això és l'art, no?, transmetre històries i sentiments...



23 de febrer de 2010

29 anys de l'estrena d'una de por en un pretèrit imperfecte...

El temps passa, els capolls continuen. La majoria de secundaris ja no hi són, però les estrelles del show continuen vivint del conte...
"De fet va assolir, impecable, l'objectiu pel qual va ser programat"



O aneu a ca l'Ovidi i cliqueu al nové manament per rebre una bona garrotada...

Escolteu-los bé i llegiu allò que volen dir:

Pretèrit imperfect-Miquel Pujadó
El porc va morir fotut,
entubat, sondat sense cap tendresa,
i el braç de santa Teresa
no li va servir de consol ni ajut.
Però morí horitzontal,
ni d’un tret al cap ni penjat d’un arbre,
i agonitzà amb la mà al sabre,
exigint sang fresca i clavant l’ullal.

Saltaven taps de xampany,
p’rò uns voltors discrets feien feina a l’ombra
per esquivar el cop d’escombra
i seguir amb la clau ben ficada al pany.
I, mentre la ingenuïtat
ens tapava els ulls amb vels d’esperança,
oculta anava engreixant-se
la terrible larva de la realitat.

Llavors començà aquell temps
lamentable i gris dels grans transformistes,
i vam veure molts feixistes
llençar d’amagat la camisa als fems.
I es van vestir els criminals
de progenitors de la Democràcia,
ungits potser per la Gràcia,
potser per mesells menjadors d’alfals.

Com voleu vèncer un tafur
que juga amb cartes marcades?
Com voleu travessar un mur
atacant-lo a queixalades?
Com voleu triar el destí
si us heu malvenut les vides?
Com voleu que creixi un pi
que té les arrels podrides?

I van controlar els mitjans
i la por escampà aquí i allà l’amnèsia,
i vam patir una anestèsia
que ens deixà glaçats i lligats de mans.
I vam veure exresistents
pactar amb els cadells de la Dictadura
i renunciar a la ruptura
per poltrones toves i comptes corrents.

El somni sortí tan ful
que van coronar una anomalia,
i aquell qui abans se’n fotia
no va trigar gaire a llepar-li el cul.
I com que una llufa és poc
també ens van penjar una carta magna.
De llavors ençà, es dessagna
el país, a punt per a l’enderroc.

Perquè aquell text en qüestió
va ser fabricat, i no ho dic de broma,
per a esquarterar l’idioma
i desfer com sucre una nació.
I els qui el van voler votar
com un mal menor, corregible i pràctic,
els va encular el poder fàctic.
Amb altres paraules: se’ls van ben rifar!

Com voleu...

Llavors els nous Grans Germans
van desmantellar allò que els feia nosa
i van marcir tota rosa
que floria lluny de les seves mans.
Ens van convertir en votants,
en consumidors sense foc ni espurna,
i, amb una visita a l’urna,
enganyats, els nans van creure’s gegants.

I un vint-i-tres de febrer
van sacralitzar a cops de tricorni
allò que qui es feia l’orni
es mirava encara amb ull sorneguer.
Qui diu que aquell cop d’Estat
fracassà és un ruc o bé un miserable.
De fet, va assolir impecable
l’objectiu pe(r a)l qual va ser programat.

Després, s’han ‘nat alternant
espanyols d’esquerra, espanyols de dreta,
contra un govern de fireta
assenyat, poruc, que viu reculant.
Inflats, desacomplexats,
van traient la pols a l’Espanya eterna:
la bèstia que ja no hiverna
ha tornat amb gana i ens té ben clissats.

Com voleu...

Hem vist silenciada arreu,
amb subtils i nous estils de censura,
la veu discrepant i impura
de qui es mira els ídols i diu que no hi creu.
Surem en un suc espès
de mediocritat informatitzada,
de vida banalitzada,
d’espots i d’esport, glamour i no-res.

Qui mana, qui té el control,
distorsiona els mots sense cap mania.
I a poc a poc, dia a dia,
els seus xuts ens marquen un i un altre gol:
les víctimes són botxins;
els nacionalistes, universalistes
quan són l’Estat, terroristes
quan són ocupats, espoliats i afins.

I els qui van bombes amunt,
trets al cap avall i fot-li castanya
engreixen de fet l’aranya
que treu rendiment de cada difunt.
Amb new look i més aspror,
revifa el franquisme, la caspa prospera.
Qui digui “Aquest exagera”
que es molesti a encendre el televisor!

(Així doncs, què podem fer?
Potser és hora ja d’aprendre a negar-se
a interpretar el trist paper
de titelles muts, de ninots de farsa.
Negant la resignació,
potser és hora ja d’indignar-se. Ens falta
tornar a aprendre a dir el gran NO
i deixar d’un cop de parar la galta.)

Si voleu vèncer un tafur,
apreneu-ne les jugades.
Si voleu travessar un mur,
porteu eines adequades.
Si voleu triar el destí,
preneu les regnes del viure.
Si veieu podrit el pi,
planteu una alzina lliure

Una de por-Ovidi Montllor
Una nit fosca i plujanera.
A prop del bosc.
El vent fa fer
petar les branques
Les fulles cauen,
De tant en tant
l'udol d'un llop
(que per cert
deu estar ben xop)
se sent i es perd.
De sobta un llam!
Tot s'il·lumina
S'arriba a veure
una sardina
que s'ha perdut
I en la tenebra
sola i perduda
entre perills
i tecnocràcia
camina esvelta
plena de gràcia
una donzella:
La Democràcia.
Què serà d'ella?
Com podrà vèncer
tants de paranys?
Tan mal oratge?

Però amb aquestes
un grup de gent
de Les Protestes,
vila del bosc,
es reuneix, assabentada,
de tal perill
de l'esmentada,
i decideix
d'anar en ajut.
I amb l'esperança
del no vençut,
trobar-la amb vida.
Deu mil llampecs
fan de la nit
un immens dia
(per un moment,
no correu massa)
Després la fosca.
Pluja que glaça.
Gola de llop.
Franc com llepassa.
Perill per tot.
La mort que dansa.

Què serà d'ells?
Com podran vèncer
tants de paranys?
Tan mal oratge?

Però no acaba
no perdeu punt.
No massa lluny
una altra vila
La Xuclafort,
vila terrible,
segons històries
de gent del bosc.
Doncs s'assegura
que de molts anys
en aquest lloc
passen misteris,
i encanteris,
i viu la mort.
I diuen, juren,
que les persones
de Xuclafort,
tenen dents llargues,
i ulls eixits
i a la que bades
són com mosquits.
Aquesta vila
també ha partit.
Cerca la noia.
Altra és la fi.
Què faran ells?
Autors de tants paranys?
Amics del mal oratge?
Boirina baixa.
Crits en la fosca.
Música tètrica.
Passa una mosca.
Un que estossega.
Soroll de "pipes".
Mans que s'ajunten
prement ben fort.
Murmuris, risses.
Neguit, angoixa.
De repent tot
passa més ràpid.
Es perd l'enfoc.
Es queda fosc.
Xiulets que sonen.
Se sent la veu
d'un que projecta:
"Jordi, això ha petat
una altra vegada."
Doncs s'ha acabat!

17 de febrer de 2010

16 de febrer de 2010

27 de gener de 2010

La maledicció blanca que remou la terra




M'ha caigut als ulls un text -de l'any 2004- de l'Eduardo Galeano al diari argentí Pàgina/12. Ja ho diu ell que Haití sols surt als diaris quan hi han successos...
Es tracta de La maldición blanca i fa una síntesi prou àgil de la -breu i densa- història de Haití. Potser la seua lectura done alguna clau per entendre una mica millor el que hi està passant ara. Aprofiteu per llegir-lo, abans que el proper succés faça desapareixer de pantalles i diaris el boom desinformatiu i/o solidari.

La maldición blanca
Eduardo Galeano
El primer día de este año, la libertad cumplió dos siglos de vida en el mundo. Nadie se enteró, o casi nadie. Pocos días después, el país del cumpleaños, Haití, pasó a ocupar algún espacio en los medios de comunicación; pero no por el aniversario de la libertad universal, sino porque se desató allí un baño de sangre que acabó volteando al presidente Aristide.
Haití fue el primer país donde se abolió la esclavitud. Sin embargo, las enciclopedias más difundidas y casi todos los textos de educación atribuyen a Inglaterra ese histórico honor. Es verdad que un buen día cambió de opinión el imperio que había sido campeón mundial del tráfico negrero; pero la abolición británica ocurrió en 1807, tres años después de la revolución haitiana, y resultó tan poco convincente que en 1832 Inglaterra tuvo que volver a prohibir la esclavitud.
Nada tiene de nuevo el ninguneo de Haití. Desde hace dos siglos, sufre desprecio y castigo. Thomas Jefferson, prócer de la libertad y propietario de esclavos, advertía que de Haití provenía el mal ejemplo; y decía que había que “confinar la peste en esa isla”. Su país lo escuchó. Los Estados Unidos demoraron sesenta años en otorgar reconocimiento diplomático a la más libre de las naciones. Mientras tanto, en Brasil, se llamaba haitianismo al desorden y a la violencia. Los dueños de los brazos negros se salvaron del haitianismo hasta 1888. Ese año, el Brasil abolió la esclavitud. Fue el último país en el mundo.
---

Haití ha vuelto a ser un país invisible, hasta la próxima carnicería. Mientras estuvo en las pantallas y en las páginas, a principios de este año, los medios trasmitieron confusión y violencia y confirmaron que los haitianos han nacido para hacer bien el mal y para hacer mal el bien.
Desde la revolución para acá, Haití sólo ha sido capaz de ofrecer tragedias. Era una colonia próspera y feliz y ahora es la nación más pobre del hemisferio occidental. Las revoluciones, concluyeron algunos especialistas, conducen al abismo. Y algunos dijeron, y otros sugirieron, que la tendencia haitiana al fratricidio proviene de la salvaje herencia que viene del Africa. El mandato de los ancestros. La maldición negra, que empuja al crimen y al caos.
De la maldición blanca, no se habló.
---

La Revolución Francesa había eliminado la esclavitud, pero Napoleón la había resucitado:
–¿Cuál ha sido el régimen más próspero para las colonias?
–El anterior.
–Pues, que se restablezca.
Y, para reimplantar la esclavitud en Haití, envió más de cincuenta naves llenas de soldados.
Los negros alzados vencieron a Francia y conquistaron la independencia nacional y la liberación de los esclavos. En 1804, heredaron una tierra arrasada por las devastadoras plantaciones de caña de azúcar y un país quemado por la guerra feroz. Y heredaron “la deuda francesa”. Francia cobró cara la humillación infligida a Napoleón Bonaparte. A poco de nacer, Haití tuvo que comprometerse a pagar una indemnización gigantesca, por el daño que había hecho liberándose. Esa expiación del pecado de la libertad le costó 150 millones de francos oro. El nuevo país nació estrangulado por esa soga atada al pescuezo: una fortuna que actualmente equivaldría a 21,700 millones de dólares o a 44 presupuestos totales del Haití de nuestros días. Mucho más de un siglo llevó el pago de la deuda, que los intereses de usura iban multiplicando. En 1938 se cumplió, por fin, la redención final. Para entonces, ya Haití pertenecía a los bancos de los Estados Unidos.
---

A cambio de ese dineral, Francia reconoció oficialmente a la nueva nación. Ningún otro país la reconoció. Haití había nacido condenada a la soledad.
Tampoco Simón Bolívar la reconoció, aunque le debía todo. Barcos, armas y soldados le había dado Haití en 1816, cuando Bolívar llegó a la isla, derrotado, y pidió amparo y ayuda. Todo le dio Haití, con la sola condición de que liberara a los esclavos, una idea que hasta entonces no se le había ocurrido. Después, el prócer triunfó en su guerra de independencia y expresó su gratitud enviando a Port-au-Prince una espada de regalo. De reconocimiento, ni hablar.
En realidad, las colonias españolas que habían pasado a ser países independientes seguían teniendo esclavos, aunque algunas tuvieran, además, leyes que lo prohibían. Bolívar dictó la suya en 1821, pero la realidad no se dio por enterada. Treinta años después, en 1851, Colombia abolió la esclavitud; y Venezuela en 1854.
---

En 1915, los marines desembarcaron en Haití. Se quedaron diecinueve años. Lo primero que hicieron fue ocupar la aduana y la oficina de recaudación de impuestos. El ejército de ocupación retuvo el salario del presidente haitiano hasta que se resignó a firmar la liquidación del Banco de la Nación, que se convirtió en sucursal del Citibank de Nueva York. El presidente y todos los demás negros tenían la entrada prohibida en los hoteles, restoranes y clubes exclusivos del poder extranjero. Los ocupantes no se atrevieron a restablecer la esclavitud, pero impusieron el trabajo forzado para las obras públicas. Y mataron mucho. No fue fácil apagar los fuegos de la resistencia. El jefe guerrillero, Charlemagne Péralte, clavado en cruz contra una puerta, fue exhibido, para escarmiento, en la plaza pública.
La misión civilizadora concluyó en 1934. Los ocupantes se retiraron dejando en su lugar una Guardia Nacional, fabricada por ellos, para exterminar cualquier posible asomo de democracia. Lo mismo hicieron en Nicaragua y en la República Dominicana. Algún tiempo después, Duvalier fue el equivalente haitiano de Somoza y de Trujillo.
---

Y así, de dictadura en dictadura, de promesa en traición, se fueron sumando las desventuras y los años.
Aristide, el cura rebelde, llegó a la presidencia en 1991. Duró pocos meses. El gobierno de los Estados Unidos ayudó a derribarlo, se lo llevó, lo sometió a tratamiento y una vez reciclado lo devolvió, en brazos de los marines, a la presidencia. Y otra vez ayudó a derribarlo, en este año 2004, y otra vez hubo matanza. Y otra vez volvieron los marines, que siempre regresan, como la gripe.
Pero los expertos internacionales son mucho más devastadores que las tropas invasoras. País sumiso a las órdenes del Banco Mundial y del Fondo Monetario, Haití había obedecido sus instrucciones sin chistar. Le pagaron negándole el pan y la sal. Le congelaron los créditos, a pesar de que había desmantelado el Estado y había liquidado todos los aranceles y subsidios que protegían la producción nacional. Los campesinos cultivadores de arroz, que eran la mayoría, se convirtieron en mendigos o balseros. Muchos han ido y siguen yendo a parar a las profundidades del mar Caribe, pero esos náufragos no son cubanos y raras veces aparecen en los diarios.
Ahora Haití importa todo su arroz desde los Estados Unidos, donde los expertos internacionales, que son gente bastante distraída, se han olvidado de prohibir los aranceles y subsidios que protegen la producción nacional.
---

En la frontera donde termina la República Dominicana y empieza Haití, hay un gran cartel que advierte: El mal paso.
Al otro lado, está el infierno negro. Sangre y hambre, miseria, pestes.
En ese infierno tan temido, todos son escultores. Los haitianos tienen la costumbre de recoger latas y fierros viejos y con antigua maestría, recortando y martillando, sus manos crean maravillas que se ofrecen en los mercados populares.
Haití es un país arrojado al basural, por eterno castigo de su dignidad. Allí yace, como si fuera chatarra. Espera las manos de su gente.

19 de gener de 2010

Bella Ciao-MCR

Tot un clàssic dels Modena City Ramblers (MCR), amb la contundència del directe pel mig. També els trobareu al Myspace i al feisbuc, clar...

4 de gener de 2010

Cagondéu, sant tornem-hi camí de la Inquisició

Ja té nassos que comencem el 2010, declarat any de la Biodiversitat, amb una notícia tan esgarrifossa com l'aplicació de la intenció de prohibir per llei la blasfèmia a Irlanda. De fet sembla que ja era il·legal fer-ho contra la fe cristiana i ara -oh prodigi!!- ho estenen a la resta de credos.
Aquest és l'únic camí que coneixen, la prohibició i la persecució de qualsevulla crítica o idea.

A la Xarxa trobareu un grup de rebuig a la llei o per la llibertat d'expressió a Irlanda i un seguit de 25 propostes blasfemes i el portal de rebuig a la iniciativa.
D'allà prové aquesta darrera perla, que deixa clara la intenció d'aquest tipus de lleis... tot i que en altre context:
Micheal Martin, Irish Minister for Foreign Affairs, opposing attempts by Islamic States to make defamation of religion a crime at UN level, 2009: “We believe that the concept of defamation of religion is not consistent with the promotion and protection of human rights. It can be used to justify arbitrary limitations on, or the denial of, freedom of expression. Indeed, Ireland considers that freedom of expression is a key and inherent element in the manifestation of freedom of thought and conscience and as such is complementary to freedom of religion or belief.” Just months after Minister Martin made this comment, his colleague Dermot Ahern introduced Ireland’s new blasphemy law.