Un espai intermitent de reflexions irreflexives i curiositats diverses,
sense cap més intenció que matar l'estona... si es deixa

30 de novembre de 2009

Vessaments soterrats sota la sorra.


Fa uns dies, en una visita la CREAL comentavem el seguiment dels efectes sobre la salut de les persones que, sense proteccions de seguretat ni seguretat en la protecció de tota mena d'administracions, es van dedicar a combatre -per anomenar a la impotència d'alguna manera- els primers i més evidents efectes de la marea negra causada pel vessament d'hidrocarburs del Prestige i provocada per la incompetència i l'avarícia.
Més de set anys després, l'onatge a fet la seva i els efectes més cridaners han quedat dissimulats sota la sorra. Proveu a fer una recerca general i us trobareu que la gran majoria de portals posats en marxa per fer-ne el seguiment han quedat congelats i les úniques fonts de treball actives són els subterranis treballs d'investigació que tracten d'avaluar els efectes sobre els éssers vius o sobre l'economia. Fins i tot la UE se'n desenten en el seguiment, i va tancant -o no actualitzant- els portals de seguiment de la catàstrofe.
Ací trobareu un mapa amb els principals vessaments des dels anys 60 del segle passat... fins avui en dia.
Poc després de l'enfonsament em qüestionava que passaria amb la bomba de rellotgeria que representaba el vaixell i les conseqüències, pel que fa a transit marítim de mercaderies perilloses i vessaments. Us enganxe les reflexions que, sota el títol Que ha enfonsat el Prestige, vaig fer llavors i valoreu vosaltres mateixa.
Més de 1500 km linials de costa afectat, de moment. Des del nord de la façana atlàntica penínsular, pel cantàbric fins les costes del sud de Bretanya, estan rebent diversos formats taques, plaques, llàmines, galetes.... Després d’una primera fase -reactiva i espectativa de la màgnitud- massa llarga i farcida de contingències i agravants. I amb la dificultat afegida de plantejar escenaris de futur amb una incògnita tan gran com les 50.000 tones que encara resten emmagatzemades a 3.800 metres de fondària sobre la plana abissal .
Tot i que és d’hora per valorar, podem començar a fer camí fixant-nos en el recurrent -per desgràcia o altres factors- món dels antecedents de catàstrofes associades a petroliers. Cinc en trenta anys sols a Galícia i el 1999, l’Erika a Bretanya, comparable pel contingut -tipus de fuel- però no en la magnitud -ni espacial ni temporal.
En sis o set mesos les costes estaran netes de fuel, ara bé hauran de passar un mínim de quatre o cinc anys perque comencen a recuperar-se els ecosistemes. Un cop netejades les roques i altres substrats, les larves i les algues macrófites –o com a mínim les més oportunistes i tol·lerants amb els residus dels hidrocarburs- aportades per les corrents han de recuperar l’espai, l’estructura i creant noves comunitats. Però faran falta prou més anys, vint o trenta, per a que desapareguen les restes dels efectes.
Es tracta d’una amenaça persistent per la baixa velocitat de degradació del vessament. Segons les anàlisi dels centres del CEDRE i CSIC, el Prestige transportaba als seus tancs un fuel intermig amb barrejes complexes d’hidrocarburs aromàtics lleugers com el naftalé i derivats, tot i que dominen altres d’elevat pes. En menor mesura també contenen metalls pesats i hidrocarburs aromàtics policíclics (PAHs) com benzopirens o benzofluorantens, que accentuen la potencialitat tòxica i mutagènica. Si bé la toxicitat dels derivats pesants del cru és menor que la dels lleugers, el seu efecte físic s’amplifica per la menor volatibilitat i solubilitat en l’aigua que dificulten la dispersió de les taques i per la major persistència de les fraccions asfàltiques que en absorvir pedres i altres detrits acaba depositant-se als fons infralitorals i sobretot a les zones mesolitorals més batudes. Açò pot ser especialment problemàtic en zones intermareals i platges de sorra ja que aquelles que no són netejades ràpidament poden ser recobertes pel sediment altra vegada, solidificant ràpidament i retardant la degradació en un ambient anaeròbic. I, a banda de les que hem vist netejar un vegada i altra per televisió, hi ha molts kilòmetres de litoral ennegrit.
A uns anys vista, apareixeran compostos d’oxidació més tòxics i que, a l’igual que els PAHs, presenten estabilitat i liposolubilitat, pelque poden veure’s implicats en processos de bioacomulació als teixits grassos dels organismes al llarg de la xarxa tròfica. Hem de tindre en compte que no ha arribat una gran marea negra sinó polsades successives d’un fluxe continuat; ja que tot i la baixa solubilitat en aigua, el que si es produeix és una emulsió que amplifica el volum (el tristament conegut chapapote). Allò important és treure’l de la mar; però si difícil és fer-ho de la superfície més difícil és fer-ho del fons o dels tancs del vaixell.
També s’ha comentat que probablement el fuel es solidificarà als tancs i al fons per la baixa temperatura de les aigües de la zona (2 o 3º C). Però ara per ara el fuel encara no ha deixat de refredar-se es troba a quasibé 10ºC i el fons llimòs del voltant dels dos fragments enfonsats està net segons les observacions del Nautile. I les proves dutes a terme al centre de Brest de l’IFREMER donen una densitat del fuel, a 3°C i 350 bars, de 1.012 front a 1.045 per a l’aigua de mar a eixa profundidat. Així doncs si és més viscós i flueix poc li costarà anar ascendint, però ho acabarà fent en ser menys dens que la massa d’aigua que l’envolta. Potser les elevades pressions a que es troba el vaixell, al voltant de les 360 atmòsferes, ajudaran a que continue mobilitzat tot i l’elevada viscositat, el que sembla clar és l’efecte de la presió sobre les planxes d’acer... tot i la diligència del Nautile en segellar esquerdes i fuites. Poc a poc anirem assistint a l’aparició de noves i a l’oxidació i trencament de tancs i mampares. És una bomba de rellotgeria.
I ho és no sols per la persistència, sinó perquè no està localitzat i si molt extés. En la zona de l’enfonsament hi ha una corrent profunda dominant en sentit nord. Però al llarg de la columna d’aigua i un cop en superfície, caldrà contar també amb la influència d’altres corrents, vents i marees. Si a açò li afegim la disgregació que va patint el fuel, es fa molt difícil la predicció de l’avanç i l’aparició de taques.
Però el pitjor i més amagat és sota l’aigua prop de la costa. Les xarxes dels vaixells arrossegadors que han intentat tornar a faenar ens han presentat els que poden ser els efectes sobre la plataforma continental i el Banc de Galícia, tornant a port amb les arts cobertes de negre. Efectes sobre l’oxigenació, radiació lumínica, toxicitat i asfíxia física, efectes físics sobre el substrat. Fugida de pesqueries i cefalòpods de les zones més afectades; afecció de peixos de roca i fons; mort de marisqueries. Les condicions meterològiques poden provocar que una futura onada arribe a desbordar les defenses instalades pels pescadors a les boques d’una de les zones més productives: les ries, on la circulació estuarina de les masses d’aigua genera una elevada producció primària (fitoplantònica i macroalgal) que substenta l’abundància de vida aquàtica lliure, o cultivada a les nombroses instalacions i batees que s’hi protegeixen. En aquestes zones la capa superficial de fuel disminueix la quantitat d’irradiació reduint-se l’aport d’oxigen -tant d’intercanvi amb l’atmòsfera com produit per fotosíntesi- al medi i provocant massives mortandats de plancton. En aquelles instalacions on la producció no es veu compromesa per la mort directa dels individus, ho pot estar pel recobriment i la inutilització temporal de les instalacions en si. O bé per que l’estat del medi dificulte o no faça rentable la producció. La qualitat dels productes és en aquest darrer cas la més perjudicada, ja que tant les fraccions més volàtils del vessament com alguns derivats de les fraccions pesants que es van alliberant de manera natural de la degradació, mantenen el seu caràcter tòxic i persistent alhora que són liposolubles; pelque poden acomular-se al llarg de la xarxa tròfica i el fer-lo inservible per a consum. Altres efectes a llarg termini poden vindre donats pels canvis ocasionats en els comportaments d’algunes espècies i en la distribució d’algunes poblacions. Tot i la recuperació dels ecosistemes –pensem que alguns no s’havien recuperat dels efectes del Mar Egeu-, hi haurà canvis en la diversitat i estructura, no tornaran a ser els mateixos.
Centrant-nos a Galícia, els efectes sobre la qualitat ambiental del medi amenacen lògicament la productivitat d’aquestos i el daltabaix socio-econòmic pot ser terrible a la mar; a banda de l’afecció a altres sectors econòmics com el turisme, tant per l’efecte paissatgístic com per la baixada en un dels principals atractors.... el peix i les mariscades. Gairebé el 13% de l’ocupació de Galícia -120.000 persones- viu directa o indirectament de l’extracció de recursos biològics (41.600 de la pesca extractiva, 9.200 del marisqueig i 13.400 de l’aqüicultura). Dels 8.800 vaixells de la flota galega, quasibé 8.000 són artesanals o dedicats a la pesca costanera. Hi ha un total de 4.696 instalacions per aqüicultura; 3.537 són batees, la majoria dedicades a la producció de musclos, i també d’ostres i pectínids; 1.143 parcs de conreu de moluscs i 16 granges marines de peixos, fonamentalment rodaballo i salmó. No hi ha que patir massa pels pescadors, ja que les espècies nectòniques no es veuran tant afectades com la resta; per la seva capacitat de moviment fugiran de les zones afectades i els pescadors hi hauran d’anar al darrere. Amb una producció annual de 253.000 tones, els sectors més afectats seran els dedicats a l’aqüicultura i els mariscadors, en tractar-se sobretot d’espècies -bivalbs i crustacis- sèssils o amb baixa capacitat de fugida. Encara avui queden per cobrar ajudes a aquestos sectors pel vessament del Mar Egeu al 1992.
No tinguen massa pressa en treure embarcacions a pescar. La Xunta està molt interessada en que les confraries tornen a sortir a la feina, per tal de recuperar la imatge de normalitat, però açò pot ser el cop de gràcia al sector. Si comencen a apareixer mostres en mal estat, els consumidors es tancaran totalment; la desconfiança actual es convertirà en rebuig obert. Després de l’Erika varen tardar quasibé sis mesos en començar a faenar i algunes zones patiren clausures temporals o limitacions a determinats productes. Millor que adrecen tots els seus esforços a localitzar i protegir zones no afectades per tal que actuen com reserves per facilitar la recolonització i la repoblació.
Però sobretot, allò que cal és apendre dels errors i intentar treure algunes lliçons a Galícia i d’altres llocs. Pensem que aci mateix el trànsit de petroliers i altres vaixells amb productes químics és prou elevat. Ens trobem, la conca occidental mediterrània, en un espai més tancat que podria magnificar els efectes. No som sols zona de trànsit, sinó ports de destinació molt intensa. Com anem de normatives?, i de plans de prevenció?.