Un espai intermitent de reflexions irreflexives i curiositats diverses,
sense cap més intenció que matar l'estona... si es deixa

7 de juliol de 2009

Què la prudència no ens faça traïdors

Fa uns mesos, arran dels primers moviments per presentar la ILP de Som el que sembrem, vaig posar per escrit les línies de sota com a reflexions sobra la forma de la ILP. Per desgràcia, vist com han anat les coses en el pseudoparlament principotí, veig que el títol de l'article -el mateix que el d'aquest post- ha resultat perfectament aplicable als pseudoparlamentaris.
Del que es tractava era, precisament, d'aprofitar l'avinentesa per fer un debat seriòs, riguròs i en profunditat; pel que es veu hi ha gent no massa interessada en això... Viure per a veure.

L'article deia açò:
No em trague la historieta de l'eradicació de la fam al món, ni l'eficiència màgica dels conreus sense aigua adaptats a climes àrids. Tinc clar què fins ara els principals beneficiats pels cultius transgènics han estat els productors de llavors, més que no els conreadors o els consumidors. Conec la capacitat d'hibridació d'algunes espècies vegetals i la dificultat de saber en quin moment de la xarxa alimentària s'han fet servir materials transgènics. No trobe que abocar al medi més tones de plaguicida perquè la varietat que vens ho suporte siga cap solució vàlida, i la substitució de conreus de subsistència per conreus d'exportació tampoc em sembla una alternativa. Pense que el tema avui en dia és el repartiment què es fa dels recursos, més que no la quantitat que es produeix.
Considere també que hi ha tecnologies que, pel grau d'afectació que poden arribar a produir, es veuen obligades a ser elles les que demostren la seva innocuïtat abans de ser explotades, més que no haver de gestionar després uns resultats no previstos. I veig que fins ara les multinacionals interessades en l'extensió dels conreus transgènics no ho han fet això; els estudis sobre aquesta mena de conreus estan més interessats en quantificar les millores de producció o rendiment, que no en estudiar impactes o afectacions. Per acabar-ho d'adobar, la política de les diferents administracions i governs sembla més adreçada a la seguretat de les patents i beneficis de determinats grups agro-farmaco-alimentaris més que no a la protecció de la salut de productors, medi i consumidors.
Ara bé, tampoc ajuda massa a la clarificació la criminalització sistemàtica de la biotecnologia, un camp molt més ampli que la ja de per si amplia biotecnologia agroalimentària. Les aplicacions industrials i de la salut també han de formar part del debat però no anar en el mateix sac.
Cal ser molt curosos en la qüestió de noms. Tant biotecnològic fou el procés d'elaborar cervesa com ho és la síntesi de la vacuna de l'hepatitis B; tanta enginyeria genètica hi ha en transferir la resistència a un plaguicida com en silenciar l'al·lel mortal d'una malaltia hereditària. Tan clònics són un embrió per clonatge reproductiu com un terapèutic adreçat a obtenir cèl·lules mare per regenerar un teixit danyat. Tan poca naturalitat hi ha en un bròquil respecte de la col de la que prové com en una planta modificada per retardar la maduració. I tal com va el patí energètic, tancar tota possibilitat a l'ús de biocombustibles sembla fora de mida. Per tant, queda clar que tan fa servir organismes vius la biotecnologia tradicional com la derivada de l'enginyeria genètica; i no ha tot organisme modificat genèticament (OMG) se li ha afegit ADN d'altra espècie ni és automàticament transgènic.
Així doncs, principi de precaució a conreus i alimentació. Però a la insulina també?. Compte amb els redactats i el reglament de la llei. Potser cal declarar Catalunya zona lliure de transgènics però, potser també, declarar-la lliure d'organismes modificats genèticament i impossibilitar qualsevol mena de conreu és excessiu. És ben cert que la forta embranzida de l'enginyeria genètica en tan curt temps ens obliga ha estar-hi ben a sobre i marcar-ne clarament les prioritats; però és cert alhora que se'ns obre un ventall ben gran de perspectives i oportunitats que no podem rebutjar de pla. Més bé hem d'intentar capbussar-nos en la investigació i en la socialització del coneixement, per poder marcar amb propietat els camps, els límits o les línies a seguir.
Com diu la Iniciativa Legislativa “L’extensió dels cultius modificats genèticament posen en qüestió el dret dels pagesos a practicar una agricultura i una ramaderia tradicional i ecològica, el dret dels elaboradors alimentaris a realitzar una producció lliure d’aquest organismes i el dret dels consumidors a escollir productes ecològics i sense OGMs”. Correcte, no hem d'acabar amb l'únic model que sembla eficaç contra la crisi alimentaria ni amb la diversitat sostenible a llarg termini.
Cal doncs, valorar i reforçar el patrimoni cultural i alimentari que s’expressa en les varietats pròpies del país. La producció, localitzada, diversificada i adaptada al medi. Cal reforçar el paper del consumidor, la informació, l'etiquetatge i la traçabilitat dels productes. I cal, també, anar amb molta cura en la concessió de patents sobre organismes o processos i la creació de monopolis. Tots aquestos raonaments, per cert, són extensius a la resta de territoris de Catalunya, i no és exclusiu de l'àmbit d'aplicació del projecte de llei, potser una línia de treball interessant d'explorar?.
La discussió rau en el model -intensiu, concentrat i controlat per grans grups multinacionals- que hi ha darrere, les regulacions que s'estableixen i a les aplicacions o utilitats que es prioritzen. No en totes les aplicacions, els OMGs per si mateix o en la continuació de la investigació. Potser, aleshores, que estem disparant sobre un objectiu que -en determinades circumstàncies- pugui esdevenir un aliat?.