Al Sol de tardor i a poqueta nit

Un gegant amb peus de fang

Canvis en el paisatge, presentació de prototipus i producció dels primers models en sèrie per part de les grans empreses de l’automoció. Increment de la conflictivitat territorial local i balls en la geopolítica mundial. Escurçament dels cicles, inestabilitat i escalada de preus... els efectes d’una crisi energètica general derivada de l’esgotament dels combustibles fòssils comencen a emergir a la taula del dia a dia.
La tendència a l’alça dels preus del petroli -un dels sectors més volàtils i imprevisibles de l'economia mundial- es reflecteix en un augment generalitzat dels preus ja que, a banda de la dependència energètica, també la tenim com a matèria primera de plàstics i altres derivats en diversos sectors productius. Carburants, gasoils de calefacció i industrials pugen, s'incrementa el preu del transport públic i privat i es disparen els costos de producció de les empreses. El model intensiu agrícola viu dels grans consums de maquinària, fertilitzants i hivernacles. La indústria tèxtil i del calçat necessita derivats del petroli per a la fabricació de sabates i peces de vestir. Els envasos d'aliments i begudes són anualment el destí de quasi milió i mig de tones del plàstic obtingut del petroli...

Es preveu que abans de 2030 el seu consum augmenti un 60%, sobretot degut a l’impacte del creixement econòmic i demogràfic de les economies emergents , com Xina o l’Índia. Tot i que als països industrialitzats els canvis estructurals en l’economia i els avenços tecnològics poden modular el creixement de la demanda energètica, als països en vies de desenvolupament la demanda creixerà fins assolir més de la meitat del total mundial. El panorama continuarà dominat en un 90% pels combustibles fòssils, bàsicament petroli i carbó tot i que amb una forta pujada del gas natural sobretot per generar electricitat.

Aquest context es veu perfilat ja que, tot i la dificultat de quantificar exactament les reserves disposables i la millora de les tecnologies extractives, la disparitat en les previsions de l’inici de la caiguda en la producció de petroli no és tan ampla com pugui semblar. Totes parlen d’un ventall d’entre vint i trenta anys perquè comence a disminuir i s’incremente regularment el preu de la matèria bruta. Passades unes dècades, el petroli tan sols seria rendible com a matèria primera (i no com a combustible) per la indústria química, farmacèutica, de tinció,... A més, la concentració dels dos terços de les reserves a l’orient mitjà, ara per ara una de les zones més inestabilitzades del globus, i els efectes contaminants sobre el medi incrementen la incertesa. Açò ens situa en el llindar de la cultura dels carburants fòssils que va començar fa més tres segles amb l’ús del carbó i la màquina a vapor. Moltes vegades quan es parla de la fi de l’edat del petroli -assimilant-la a l’edat de pedra- implícitament es dona per suposat el colapse i la caiguda del capitalisme. Hem de tindre en compte que la fi dels combustibles fòssils suposa una crisi -hi han hagut prèvies- en la font energètica, però com deia aquell, el capitalisme no és una energia concreta sinó unes relacions de producció.

No és la fi però si una bona crisi amb període llarg, i dispar, d’adaptació. La UE és planteja ser més avançada en no tenir tantes reserves i ser més depenent de la importació. Allò important és el refinament de les tecnologies adients i ja disposables. Hem de tindre en comte la ràpida evolució de les tecnologies alternatives, un cop s’ha vist que poden ser negoci, cal tindre en compte que fins ara la seva evolució s’havia vist frenada per la manca d’inversió en recerca i desenvolupament, tendència que s’està invertint a marxes forçades. S’observa una retracció i diversificació de fonts de producció d’energia de les companyies (ex-)petrolieres europees, front a l’avanç de les nord-americanes, pel què la situació política a nivell internacional també pot llegir-se en clau de control de les reserves i la distribució dels combustibles fòssils (petroli i gas), a Txetènia, Afganistan, Iraq,...

La diversificació de fonts -hidrogen, hidroelèctrica, nuclear, eòlica,...- planteja altres interrogants. No es tracta sols de trobar noves fonts (i no una nova font, no repetim l’errada) sinó del trencament del mite de l’energia fàcil, econòmica, no contaminant i, per damunt de tot... il·limitada. Les fonts han de ser sostenibles, però el consum també. Són energies primàries les que s'obtenen directament del medi, com ara la combustió del carbó, del petroli, del gas natural o l'energia solar. En canvi, una energia secundària és la que es produeix per conversió d'alguna de les anteriors. L'energia elèctrica, que és una de les més utilitzades, és una energia secundària. Això és important, perquè les transformacions d'energia redueixen considerablement l'eficiència energètica (típicament en un 50%). Tenim un darrer problema en la distribució ineficient i descuidada (xarxes d’alta tensió, pèrdues, incendis, apagades i caigudes).

Ara per ara és més senzill plantejar-se la problemàtica energètica en la generació d’electricitat, però en la resta d’usos -que són els que més han crescut el darrers anys- la cosa no està tan clara. En tot cas qualsevol energia veurà pujar els costos si s’internalitzen els costos ambientals, però unes més que d’altres.

La resta de combustibles fòssils i sobretot el gas natural, en boga els darrers anys amb cicle combinat de turbines de gas i vapor, presenten problemàtiques semblants al petroli però desplaçades unes dècades. Continua la dependència externa i de xarxes de distribució i emmagatzemament i les emissions a l’atmosfera. Això si, les reserves estan una mica més distribuides, és de les menys ineficients en ser transformada en electricitat i la cogeneració permet l’aprofitament de la calor residual.

Pel què fa als tipus d’energia nuclear, en un termini mitjà la fusió no es plantejable; pel que respecta a la fissió els avantatges són alta quantitat d’energia en poc espai, no hi ha emissió de gasos contaminants i - si no tenim en compte el subministrament de l’urani i l’enorme necessitat d’aigua per a refredar l’excés de calor no aprofitat - possibilitat de construcció en qualsevol lloc. Continua essent no renovable i depenent de la importació del combustible (les estimacions de les reserves d’urani tampoc van molt més enllà del centenar d’anys). És poc eficient, amb gran part de l’energia dissipada en forma de calor, i molt car, de fet no es rentable si s’inclouen i no s’externalitzen tots els costos derivats. Genera residus de gestió dificultosa i problemes a llarg termini -a molt llarg termini i segons on vagen a parar altament perillosos. Continua recolzant un model centralitzat i militaritzat, ja que la majoria de residus són els tristament famosos urani empobrit i plutoni i faciliten el camp per als processos de proliferació d’armament nuclear (cal donar sortida las excedents). Per no parlar del risc d’accidents o la vulnerabilitats als atacs externs. A sobre sols permet generar electricitat i les instal•lacions nuclears tenen una vida mitjana força curta (de no gaires dècades). Per tant no sembla una alternativa a llarg termini i si sembla generar problemes a tots els terminis.

La recuperació d’una font tradicional, la biomassa, pot ser una sortida local a les restes de poda i de neteja del bosc. I l’adaptació de noves opcions, biofuel, alcohols i crema de residus pot ajudar-hi. Modulable, permet regular la necessitat del fluxe continuat de la resta de fonts. Té problemes amb l’emissió de gasos i contaminants.

Amb l’eòlica el problema principal ve amb el model de producció i gestió. Hi ha grans parcs o petites explotacions. Els grans parcs generen canvis en l’ús del sòl, erosió i moviments de terres en la construcció i en la seva instal·lació a les serralades i es sumen els efectes col·laterals que generen les línies d'evacuació. L’impacte visual i sonor de turbines i aparells, tot i les millores tècniques i la subjectivitat, estan en la base de moltes reclamacions. És difícilment acumulable i altament imprevisible i variable, ja què a Catalunya no tenim grans vents dominants. Els molins de vent funcionen dia i nit, mentre faci vent, amb unes pales molt grans i poc visibles i que roden a gran velocitat, unit a la gran densitat que s'instal·len en moltes serralades, fa que molts ocells migratoris o nocturns es vegin obligats a passar entre les aspes, cosa que produeix gran nombre de col·lisions. En no haver-hi vent dominant i si grans relleus cal instal·lar els grans parcs dalt les serralades, que fins ara eren les reserves de natura. Això implica també la distància, ja que per efectuar el transport de l'energia fins a les nostres llars serà necessària la construcció de llargues línies d'alta tensió.
Això fa que l'energia produïda a les centrals eòliques sigui sovint desaprofitada, degut a que el gradient energètic és inversament proporcional a la distància.

Amb la font solar trobem dues utilitats, la tèrmica i la fotovoltaica. També bé mediatitzat pel model de gestió -macro o micro- i és un crim que no s’haja apostat abans en un país com el nostre (amb tant de sol i de terrats desaprofitats). Creació d’ocupació qualificada, desenvolupament local i tecnològic, exportació de tecnologies i reducció de dependències externes. Facilitat de transport i instal•lació, microinstalacions segons el tipus i la distribució del recurs (major accés i diversificació i descens de la dependència externa), reducció de la dependència de xarxes de distribució i foment de l’autoabastiment. Ràpida evolució de la tecnologia, amb caiguda de preus i increment de l’eficiència exponencials. Facilitat d’atenuació dels impactes, que a més solen ser locals i reversibles. Tot i açò la majoria d’impactes es donen en la producció i la destrucció dels components de bateries i foto-cèl·lules, amb l’ús d’elements i minerals no renovables i la generació de residus tòxics; així com l’elevat consum d’electricitat que fa falta a l’hora de fabricar cèl•lules.
L’hidrogen s’ha venut com la font -aparentment neta i il·limitada- que substituirà al petroli. Per ella han apostat algunes expetrolieres i empreses d’automoció. El principal problema és que cal energia prèvia per aconseguir molècules d’hidrogen ja que a la Terra no és un element aïllat, i és dificultòs ara per ara dur-lo de l’espai. És per tant una energia secundària i la seva generació pot ser tant problemàtica com la de l’electricitat; tant pel que fa al consum energètic per produir-lo, com per la necessitat de matèries primeres (ara per ara bàsicament el gas natural). Altament inestable a temperatura ambient, dificulta l’ús i gestió (els dipòsits han d’estar molt refrigerats i a alta pressió i presenta pèrdues energètiques elevades en el procés de liqüefacció. La seguretat i l’emmagatzematge fan necessari el disseny de grans vehicles... adeu als cotxes petits i lleugers. Dificultats en el subministrament fan implantejable la distribució per canonada hi ha de ser transportat en dipòsits. Hi ha diversos mètodes d’utilització, bàsicament o per combustió o per conversió electroquíca i pot tenir utilitat a la llar i als vehicles. Són aventatges la nul·la emissió de contaminants, el menor consum i manteniment que necessita
En la generació hidroelèctrica es repeteix la problemàtica de l’ordre de magnitud. Alteracions d’ecosistemes i cabals, desplaçament de població i moviments de terres, inundació de terres fèrtils i línies d’evacuació. Tot açò es veu modulat en el cas d’instal·lacions minihidràuliques, de poca potència i impacte més localitzat. Hi ha d’altres fonts possibles, com la mareomotriu o la geotèrmica, però no semblen a priori massa eficaces en el nostre cas concret.

L’esgotament del model energètic actual és un bon moment per començar a plantejar-se les bases del proper, tant en fonts com en nivell de consum, ja que la tecnologia per ella sola no és cap solució providencial. En aquests nou plantejament, fora bo tenir en compte una sèrie d’eixos i canvis en els esquemes mentals. La magnitud de la demanda i el consum no tenen per què ser indicatius del grau de “modernització” d’una societat, sinó que cal orientar-se cap a una major eficàcia energètica, tant pel que fa a la generació i distribució com pel que fa al consum final. Treballem a favor de la producció descentralitzada d'energies renovables i oposem-nos a grans projectes energètics. Avui ja es comencen a reconèixer els valors econòmics i ambientals afegits que proporcionen els sistemes energètics distribuïts basats en instal·lacions de petita escala: modularitat, reducció del període de lliurament, diversitat de combustible i reducció de la vulnerabilitat quant a preus, fiabilitat i resistència, no necessitat de construcció de grans centrals, ni de grans línies de transport, reducció de pèrdues i connexions, control local i comunitari, reducció (i a vegades, eliminació) d’emissions i d’impactes ambientals. Exigim també l’etiqueta verda i la traçabilitat de l’origen de l’energia, front a l’opacitat actual de les gran productores/distribuïdores que van arribar a ser un monopoli que dominava totes les activitats de generació, transport, distribució i venda d’energia elèctrica. Finalment cal valorar seriosament si tots aquests plantejaments són compatibles amb la creixent liberalització del mercat energètic, que des de la comissió europea i d’altres estaments s’impulsa... o almenys aquesta és la teoria, perquè de fet tot i el suposat lliure mercat, periòdicament hi ha injeccions de diner públic (i també de quadres i directius, com els Martin Villa i companyia) a les companyies privades... i si no mireu cada mes el rebut on trobareu “‘costos de transició a la competència” i “moratòria nuclear” entre d’altres. Casualment són les mateixes que no paren de bramar dient que hi haurà -ja se n’encarregaran elles- problemes amb el subministrament. I com no, la solució és més liberalització, interconexió de xarxes i creació d’autopistes elèctriques (Gavarres, Valldigna, cables submarins,...),.... Recordeu les caigudes de xarxa de fa uns anys als estats units i Itàlia, oi?. Ara batallen per la producció centralitzada (en número de mans a repartir i espais per produir), d’ací uns anys ja ens demanaran els diners per que reparem les xarxes de distribució.

Llums i ombres a Tabarca

Al meu país no sap ploure?

Tots els anys, quan arriben aquestes dates, roda i volta i ja hi tornem a ser... inundacions, cotxes riu avall i lamentacions, moltes lamentacions.
Açò m'ha fet recordar un text de fa tres anys anomenat Katrina, un risc... natural?, on reflexionava breument sobre causes i conseqüències de l'huracà Katrina a la zona del Mississipi, tot relacionant-ho amb els canvis amb la relació i usos del territori:

Gràcies al poder de la televisió o a d’altres necessitats de focalització de la tensió mediàtica, al llarg d’aquest setembre hem assistit a un nou passi de cinema de catàstrofes. Autopistes col·lapsades, milions de desplaçats, escenes de pànic i caos a ciutats del primer món; esquerdes als grans dics de contenció, inundacions sostingudes i cossos surant pels carrers. De fet fins que no han passat uns dies no han començat a arribar-nos imatges de fortes ventades o cases destruïdes. Això amb la retina encara calenta pels efectes devastadors del maremot del sud-est asiàtic. Tot i les diferències en la predictibilitat dels fenòmens, ambdós presenten grans semblances en les errades de prevenció i gestió de les crisis respectives. I qui pense que açò sols passa als països subdesenvolupats o als Estats Units, faria be de tirar d’hemeroteca i mirar que passava al cor d’Europa, al Rhin i al Danubi, en anys tan llunyans com el 1997, el 2003 o aquest mateix estiu.

L’huracà Katrina sols ha activat allò preconfigurat. L’escenari d’inundació i col·lapse total a Lousiana ja estava previst amb huracans fins i tot de nivell 3, els quals són prou usuals a la zona. Allò que ha fallat no ha estat la previsió –n’hem seguit el creixement i el camí-, sinó la prevenció. Tot això en una zona posada com a paradigma mundial de la transformació i el control del medi, el riu Mississipi i les seves zones pantanoses.

Amb independència de la relació entre el canvi climàtic, el fort escalfament de les aigües del Golf de Mèxic i la reactivació dels huracans, la tendència dels fenòmens atmosfèrics sembla cada cop més accentuada en un sentit de menor freqüència i major intensitat, reforçant els escenaris catastròfics. Així, a més de Katrina, hem sentit parlar dels –més violents, però menys efectistes- Rita i Stan, i no acabarem l’any sense Wilma. Què té d’especial doncs l’affaire Katrina?.

A l’hora d’avaluar qualsevol risc -sigui natural, antròpic o induït- cal treballar amb dos conceptes bàsics, la perillositat i la vulnerabilitat. El primer fa referència a la probabilitat que un determinat fenomen es produeixi; per contra, la vulnerabilitat fa referència a l'impacte del fenomen sobre la societat. És precisament l'increment de la vulnerabilitat el que ha portat a l’augment dels riscos naturals. A banda dels riscs estrictament antròpics -com vessaments de petroli, accidents nuclears o incendis-, els que realment ha augmentat en aquesta època són els riscs induïts.

L’ocupació històrica del territori al voltant dels cursos dels rius i a les zones litorals s’ha vist accentuada al llarg del segle passat amb la creació de grans infrastructures i l’augment desmesurat –i desregulat- de l’assentament residencial i industrial. Açò a tingut diversos efectes que es retroalimenten mútuament, al caliu de la tecnologització i les falses sensacions de seguretat que pot comportar. S’ha acabat generant una excessiva pressió sobre aquestes zones: desforestació, dessecació de zones humides, canalització de lleres, destrucció d’ecosistemes litorals o de ribera. Açò a generat una pèrdua de les funcions de protecció i retenció de sediments i aigua. Per tant quan es produeix una catàstrofe natural, colpeja amb més duresa. Sumem-hi el desarrelament per part de la població de les característiques naturals dels llocs què habiten -i dels seus riscos- amb la manca de conscienciació i educació davant el risc, amb les conseqüents actuacions incorrectes o imprudents quan no obertament negligents i amplificadores.

Katrina evidència diverses coses, la mancança real de plans de contingència i mesures no encaminades sols al “domini” del medi, així com l’increment de la vulnerabilitat deguda a l’ocupació i alteració indiscriminada del medi. La forta transformació del Mississipi a afavorit la pèrdua de sediments, provoca la regressió i incrementa la velocitat d’enfonsament del delta; procés també afectat per la subsidència general del golf de Mèxic deguda a l’extracció massiva de bosses de petroli del subsòl. La desforestació riu amunt disminueix la retenció d’aigua i a la línia de costa disminueix la protecció contra el fort onatge i l’augment del nivell del mar que comporten els huracans. La creació de dics i murs de contenció traslladen el perill i l’incrementen riu avall. La construcció en zones desecades per sota del nivell del riu genera inundacions de fins a 7 metres. Una gestió deficient en la construcció d’infrastructures o en el seu manteniment amplifica les conseqüències. Com sempre és més car –en diners i vides- curar que previndre. I, finalment, hi ha una clara mancança de mitjans específics i estratègies de gestió de les crisi, més enllà de la militarització protectora i del campi qui pugui!!

Altra qüestió, parcialment a banda, és l’efecte dels huracans sobre les zones petroleres del Golf de Mèxic. Ja és casualitat que hagen coincidit en el temps la seva “inutilització temporal” i la forta pujada de preus amb l’evolució dels conflictes a l’orient i les declaracions de membres del Banc Mundial sobre la necessitat que els estats incrementen substancialment la seva despesa en modernització i afinament de les tecnologies petroleres

Heu sentit parlar de les gotes fredes?. Si substituïm al text Lousiana per Catalunya, i fem la correcció d’escala pertinent, potser no estem parlant de problemàtiques tan diferents, oi?

Quin és l'efecte més retro?...

val, i ara un joc.
Mireu bé la imatge, d'un carreró d'Horta de Sant Joan, i digueu quina de totes les opcions és l'anacronisme....
Molt bé, quin poder d'observació!!!. Ara que, us heu adonat que està fet de ferro treballat?, això ja deu valdre uns quartos, no?. I d'on sortiran els diners per pagar-ho?

L'art truca a la porta

De sempre m'han encuriosit les treballades picaportes i els reixats i baranes treballats en ferro. Tot i que pràcticament ja han desaparegut de tot arreu, de quan en quan trobes algunes meravelles com el drac de Vistabella o els ocells d'Ulldemolins.

Sainet ciutadanil o citizen sainetation

Relax a Berlin

Cau el Sol d'agost a Berlín després d'un dissabte intens, que millor per relaxar-se que prendre alguna coseta gaudint d'un acurat techno ambiental envoltats per l'Spree, la Bundeskanzleramt, el Reichstag, Tiegarten...

I en front de nosaltres, el cel s'enrogeix rere la Hauptbahnhof...

El carrer de cavallers

Vet aquí que, com el producte ofertat no té massa demanda i a les tres de la vesprada el Sol pica fort al juliol, no hi ha res més assenyat que minimitzar el consum d'energia i alentir el metabolisme...

I si hi ha algú ahí fora?

Nedant per la xarxa, tot cercant referències del llibre de Carl Sagan The Demon-Haunted World: Science as a Candle in the Dark, he acabat trobant-me de cara amb una vella coneguda, la que il·lustra aquest article... Ideada pel mateix Sagan i duta a terme per la seva, aleshores, companya Linda Salzman.
La placa de les sondes Pioneer, llançades els anys 72 i 73 del segle passat, que cal suposar que a data d'avui continuen surant en el seu viatge interestel·lar. En aquest, aquest o aquest enllaços trobareu una mica més d'informació sobre la seva història i simbologia. Ja va haver-hi discussió en el moment de la seva realització, tant per l'antropocentrisme del missatge -tot i que som els humans els que realment hem construit els aparells on van enganxades les plaques-, com perquè sols hi ha models caucassians, però realment cal dir que el resultat encara resulta aborronador avui en dia.
Tot i que no fa referència a les sondes Pioneer, sinó a les posteriors Voyager, us enganxe un text explicatiu -extret del portal Carl Sagan- sobre el perquè d'afegir informació o missatges a les naus que enviem a l'espai.

Voyager Interstellar Message

In the annals of exploration, the achievements of the two Voyager spacecraft are unprecedented. The piddling journeys of Columbus and Magellan spanned a few tens of thousands of miles on the watery surface of one small world. Voyagers 1 and 2 have traveled billions of miles through the ocean of space, exploring dozens of new worlds along the way and revolutionizing our knowledge of the solar system in which we live. And as a gift of the brilliant mission design, these robot ships are no longer bound by the Sun's gravity. They have passed the outermost planets and are on their way to the cold, dark near-vacuum that constitutes interstellar space. Nothing can stop them. Their radio transmitters are unlikely to work beyond the year 2020. Thereafter, they will wander silently and forever in the realm of the stars.

Who knows who's out there? Perhaps the rest of the Milky Way Galaxy is populated by desolate, wasteland worlds circling a hundred billion stars. Or maybe the Galaxy is rich in life forms and intelligence and technology much further beyond our reach than the Voyagers are beyond the reach of Columbus and Magellan. Someday - maybe millions of years in the future - one of these ghostly, derelict ships may be detected and captured by the representatives of some devastatingly advanced interstellar culture. They will wonder about the shipbuilders.

If you could send a long message to such extraterrestrial beings - words, pictures, sounds, music - what would you say? How would you describe us? What would you leave out? Could you communicate intelligibly to very different beings with a wholly independent evolution? In 1977, at NASA's behest, a few of us had a remarkable opportunity to attempt such a (one-way) communication. Frank Drake suggested not a plaque, but a phonograph record. As described in the book, Murmurs of Earth, we designed and prepared the record to carry a rich message to the stars - 116 pictures and diagrams about our global civilization and our species, greetings, samples of the world's great music, the brain waves of a young woman in love and much else.

The Voyager mission has already become the stuff of myth, the premise for many works of science fiction. Brief excerpts from the Voyager record have been heard in films, television and radio. But the record itself has never before been available to the public, because of corporate rivalries and copyright restrictions. Warner New Media has broken through the logjam. Those of us who created the interstellar record - well-aware that different people would have made different selections - are delighted to help bring this message to you, essentially complete, as carried by Voyager. This is what the extraterrestrials will learn about us, should the spacecraft - now the fastest and farthest machines ever launched by the human species - one day encounter someone else in the depths of space.

A billion years from now, when everything on Earth we've ever made has crumbled into dust, when the continents are changed beyond recognition and our species is unimaginably altered or extinct, the Voyager record will still speak for us.

Carl Sagan and Ann Druyan

I ja posats, pel mateix preu, us afegeixo un enllaç als vídeos de la sèrie Cosmos

Qüestions aigualides per la pluja...

Després de mesos marejant la perdiu amb el tema de l'aigua i el "no transvasament" de l'Ebre, els embassaments buits, l'aigua per a tots o les emergències nacionals... va haver-hi prou amb una ració de pluja mediterrània concentrada per deixar-los amb el cul a l'aire i la canonada entre les cames.

Les tronades han arrossegat -temporalment- les portades dels diaris i -momentàniament- han hagut d'envainar les declaracions i decrets. Però ara que han tornat a baixar les aigües, quan l'ambient està més asserenat i les reserves permeten un debat una mica més assogat i a més llarg termini és el moment de plantejar-se actuacions més serioses, no plantejades de cara a la galeria o a salt de legislatura.

Tot açò m'ha fet tornat algunes qüestions que em degotaven pel cap pels vols dels primaverals eixuts mesos de març i abril d'enguany. Preguntes a l'aire per si cap de vosaltres me les sap respondre o sap a qui adreçar-se-les. Reflexions com:

1. Entre les dessaladores, la sequera, les captacions i el trasllat d’aigua en vaixells, el debat al voltant de l’aigua a retornat als mitjans periòdicament i ara repunta amb força. Ha assentat la nova política de l’aigua? O sols era un vernís estètic. Al cap i a la fi molta gent ho ha presentat com un debat semàntic. Una captació és un transvasament?. Ara ja no en diuen excedents, però volen abastir-se de sobrants. El nom, fa la cosa?.

2. Quines mesures s’han pres des de la derogació del PHN, reducció de consum, dessaladores i depuradora del Prat, gestió aigua,...?

3. I a València?. El Xúquer, més enllà d’Antella, recorda cada vegada més a la desembocadura del Segura. Quines opcions hi ha per millorar la situació

4. Ja no finança Europa, ara és amb càrrec al deute d’infraestructures. Finançament i estructura estatal. Qui marca les directrius, qui negocia amb qui. No negociació intra-conca, de tu a tu, sinó des d’un ministeri.

5. Hi havia un plantejament seriós d’extreure aigua del Segre o ha estat tot una estratègia de distracció per assolir l’objectiu final, l’Ebre, sense quedar tan retratats?

6. Té sentit dessecar aqüífers a la conca del Ter per abastir Barcelona?

7. L’aigua de la qualitat de la de la desembocadura de l’Ebre, pot vendre’s com a aigua de boca?

8. L’àrea abastida pel sistema Ter-Llobregat ha passat de tres a cinc milions d’habitants i continua en ascens, és tracta d’un sistema obert o té alguna capacitat de càrrega?

9. Realment estem en una emergència nacional?, o potser prèviament s’ha estat escalfant mediàticament el tema amb certes dosis de demagògia

10. S’estan realment esgotant totes les mesures i actuacions prèvies?

11. Un mesura conjuntural pot valdre XXXX milions d’euros i executar-se en sis mesos?. I un cop inaugurat el Prat?, la desmuntem?, o ja que la tenim l’aprofitem?.

12. Que té el Roine que sempre torna?

13. Quina legitimitat hi ha ara per negar transvasaments a València o Alacant.

14. Tot i que les politiques han de ser objectivables, executables, financiables i avaluables, no hi ha perill en l’exclusiva monetarització (banc d’aigua, compensacions,....) dels recursos naturals?. L’aigua és el producte? O ho és el servei hidràulic?

15. Perill desmobilització, repetint esquemes quant les esquerres arriben al poder, tot està solucionat... fins que ens ho engalten directament (infraestructures, estatuts, Bracons, transvasaments?). Quin a de ser el paper dels moviments socials i la resta de la societat civil?

16. Tot i els posicionaments favorables del comitè de regions d’Europa a la declaració Camps, que en pensaran a Europa de tot açò?, és compatible amb la directiva d’aigües?:

17. I amb la nova cultura de l’aigua?

Amor, humor, ciència i tecnologia

Senzills, clars, directes, boníssims... Feu una ullada a la comparativa entre els diagrames de fluxe de ciència i fe o als set pecats capitals de la religió. Si encara en voleu més, passeu per la miscel·lània o pel blog d'en Wellington Grey

Per què Déu no va aconseguir mai plaça en cap universitat?

• Perquè tan sols ha fet una publicació d'importància
• I era escrita en hebreu i sense referències
• No la va publicar en una revista amb revisió prèvia.
• Alguns fins i tot dubten que l'escrigués ell mateix.
• Potser sí que va crear el món, però què ha fet de llavors ençà?
• Els seus treballs de cooperació han estat força limitats.
• La comunitat científica l'ha ballat magra per replicar els seus resultats.
• Mai no va sol·licitar al comitè ètic permís per emprar subjectes humans.
• Quan un experiment anava de mal borràs, provava de tapar-ho ofegant els subjectes.
• Quan els subjectes no es comportaven tal com era previst, els esborrava de la mostra.
• Rarament anava a classe, i es limitava a dir els estudiants que llegissin el llibre.
• Alguns diuen que feia fer la classe al seu fill.
• Va expulsar els seus dos primers estudiants per aprendre massa.
• Malgrat que tan sols hi havia deu requeriments, la majoria d'estudiants suspenien els seus exàmens.
• Les seves hores de visita eren infreqüents i habitualment les feia al damunt d'una muntanya.

Democràcia de paper de fumar

Reprenent el fil d'un post de no-sé-quan-no-sé-on, la mediàtica democràcia formal és això el què té, que és pura façana, sols aparador, i a la que bufes una mica cau com una bastida sense seguretat laboral.
Ja fa uns anys -avui en dia encara queda gent inhabilitada judicialment per allò- van arribar a empresonar a diverses persones per negar-se a fer el servei militar espanyol o el càstig equivalent que pretenien imposar-te. Avui, com abans, continuen enviant a presó a la gent per cremar trossos de tela on rau la sacrosanta unitat espanyola o imatges d'anacrònics paràsits reals.
Sobre el paper qualsevol idea pot ser defensada en el seu sistema, a la pràctica ves amb compte amb el que fas, que ja hem vist el poc que costa tancar diaris o il·legalitzar un, dos o els partits que facen falta.
Això si, si et negues a participar en la seva farsa... ja has begut oli. Tant si com no, estàs obligat a representar el paper que t'assignen quan i on a ells els interessa. I si per alguna raó oses negar-te... nyas coca. I sí no que s'ho pregunten al Marc Belzunces o a tants d'altres:

Au, cacau, sigues democràtic i acota el cap...

150 anys d'un món una mica menys fosc

On the Tendency of Species to form Varieties; and on the Perpetuation of Varieties and Species by Natural Means of Selection. By CHARLES DARWIN, Esq., F.R.S., F.L.S., & F.G.S., and ALFRED WALLACE, Esq. Communicated by Sir CHARLES LYELL, F.R.S., F.L.S., and J. D. HOOKER, Esq., M.D., V.P.R.S., F.L.S, &c.¹

[Read July 1st, 1858.]

London, June 30th, 1858.

MY DEAR SIR,—The accompanying papers, which we have the honour of communicating to the Linnean Society, and which all relate to the same subject, viz. the Laws which affect the Production of Varieties, Races, and Species, contain the results of the investigations of two indefatigable naturalists, Mr. Charles Darwin and Mr. Alfred Wallace.

These gentlemen having, independently and unknown to one another, conceived the same very ingenious theory to account for the appearance and perpetuation of varieties and of specific forms on our planet, may both fairly claim the merit of being original thinkers in this important line of inquiry; but neither of them having published his views, though Mr. Darwin has for many years past been repeatedly urged by us to do so, and both authors having now unreservedly placed their papers in our hands, we think it would best promote the interests of science that a selection from them should be laid before the Linnean Society....

Així començava la carta que el 30 de juny de 1858 feien arribar CHARLES LYELL. i JOS. D. HOOKER. a la Societat Linneana i que fou l'inici de la discussió pública que comportaria el canvi de paradigma que acabarà donant el toc de gràcia a les concepcions creacionistes i a les no evolutives amb la introducció, entre d'altres, del concepte de la selecció natural.

Ara que es fan celebracions pels 150 anys de la primera comunicació pública. Ara que la mateixa societat es prepara per celebrar el 200 aniversari del naixement de Darwin, al qual serà dedicat l'any 2009 i del qual podeu trobar ací pràcticament tota la feina feta.

Ara és, també, el moment de recordar un nom i una figura que al llarg d'aquests 150 anys ha anat diluint-se, Alfred Russel Wallace, les cartes i aportacions del qual van accelerar -o fins i tot diria que decidir- Darwin a publicar les seves . Podeu trobar més informació ací o ací. Tot i la discrepància o la recança a incloure'ns a nosaltres els humans dins del paquet evolutiu, cal retre homenatge a Wallace pel camí -molt més dur que no pas el de l'acomodat Darwin- de treball i lluita al llarg de tota la seva vida.

A tots dos, moltes gràcies per encendre altre fanal per il·luminar els foscos camins que encara avui trepitgem...

Objectius de pa sucat amb oli

Al bloc de Vicent Partal he trobat açò:

"Comença a circular una campanya de mails demanant que enganxem a tants llocs com siga possible aquesta imatge evidentment manipulada d'Air Berlin. Es tracta de respondre a l'atac
inaudit a la llengua catalana que fa el seu president en la revista que es reparteix a l'avió.

Segons diu el correu que he rebut "Us proposo que fem google bombing contra els nazis d'air berlín. Podem aconseguir que la imatge que us adjunto surti de les primeres a Google si la publiquem, amb el nom que ja té (airberlin.gif) a un nombre de blocs i pàgines web prou elevat. Publiqueu la imatge adjunta als vostres blocs perquè quan algú busqui 'air berlín' al google li surti aquesta imatge de primera! Si ho fem a prous blocs ho aconseguirem! Passeu-ho!"

No costa tant..."

I com realment no costa tant, m'anime i us anime. Lògicament -o no, però això és altre debat-, aquesta empresa privada pot fer el que li rote amb la traducció de la seva web. També és cert que nosaltres també podem viatjar amb qui ens rote. El què NO és de rebut és aliniar-se obertament amb una determinada opció nacional, tot volent fer-se passar per neutre o objectiu. Aquests nazionalistes d'estat tenen la cara molt dura!!!

En el nom d'Ell

Cada vegada costa més als científics, equivocats de deu i altres descreguts negar les evidents evidències. La il·luminació de tots els i les membres de l'espècie triada no tardarà en abastir tot el món i el regne d'Ell s'estendrà i creixerà fins a l'infinit i més enllà. Més que res per què sinó Ell s'enfadarà i, tot i ser l'espècie triada, ens torrarà a totes i tots. Tot allò vist fins ara, relatiu a l'increment de temperatures i d'altres maleses, no és més que una ínfima demostració del seu poder per fer-nos compendre que l'eliminació dels pirates no Li agrada. I que és preparen els falsos profetes.

Avui fa quinze anys de l'assassinat de Guillem Agulló

Per a aquella gent que no teniu edat per recordar o simplement no sabeu qui fou Guillem podeu entrar ací , be ací o ací. No és simplement un recordatori, cal plantejar-se que hi trobem al darrere.

Per al·lusions i per dret de llei

En resposta a la qüestió de quan em van fer la foto que encapçala el blog, he de reconèixer que no es tracta de cap autoretrat ni d'una simpàtica imatge un alegre dia de platja. Tot i que soc una persona no gaire agraciada i una mica rastrera, cap de les imatges és meva. Totes corresponen a la meua cosina, la sangrantana de cua roja Acanthodactylus erythrurus.
No, cal ser legals i citar les fonts i en justa llei, en aquest cas, citar-ne l'origen. Així, podeu trobar l'original ací, i d'altres més picants ací i ací.

Torna l'apassionant historieta d'aquells que viuen del conte

Un altre any terrícola ha passat i, en apropar-nos a l'equinocci de primavera -merda, ja m'he delatat i heu descobert que escric des de i amb mentalitat d'hemisferi nord-, els i les seguidores del original conte "occidental" tornen a prendre els carrers i les programacions televisives.
Ara que el "bé" ja pràcticament té la mateixa durada que el fosc "mal". Ara que els brots de plantes i animalons comencen a treure el cap, alhora que les samarretes s'escurcen, ens fan la guitza amb processons i penitències.
Ara que tot açò passa, és un moment tant bo com qualsevol altre per re-visionar un entranyable document gràfic-conspiratiu com és Zeitgeist què podeu trobar originalment ací o bé ací o ací. En general, es tracta d'un document prou divertit, tot i que ara només faig referència a la primera part La més gran història mai contada, està pensat per veure i comentar i pot fer-se en parella, grup o família. Fins i tot es recomanable de fer-ho amb algú del gremi dels conta-contes.
Així doncs, substituïm el clàssic llegeix, comenta, difon... pel més actualitzat Visiona, comenta i difon. Au doncs, com deia aquell, passeu-ho bé amb la pel·lícula i fins la propera!!

PS No discutirem sobre les bondats de les versions originals al cinema i demés... però si alguna ànima caritativa s'animés, fora bo d'afegir la versió catalana a les V.O.S que ja hi han... va, vosaltres que esteu tan desfaenats, animeu-vos!!

Vet aquí que hi havia una vegada....

... així comencen moltes històries narrades, però no aquesta, que ha de fer-ho deixant clara una petita, i alhora important, premissa.
De les diverses accepcions de la insolència que podem trobar als diccionaris, res més lluny del meu plantejament que vorejar cap de les dues primeres que, per exemple i sense anar més lluny, recull la web de l'Enciclopèdia.

	insolent
	[1653; del ll. insolens, -ntis 'desacostumat, exagerat']
	1 adj 1 m i f Que manca al respecte degut a altri.
		2 p ext Una resposta insolent. Una conducta insolent.
	2 adj esp 1 m i f Que ofèn pel seu orgull ultratjant, la seva altivesa.
		2 p ext Rebé els vençuts amb un aire insolent.
	3 adj fig Que apareix com un desafiament, una provocació, pel seu caràcter extraordinari.

Deixe a la vostra consideració, i en tot cas a l'evolució del bloc, si finalment resulta un plantejament més proper a la tercera accepció o bé a l'original llatí.

I és així, doncs, que queda formalment inaugurada aquesta aventura.